des de la solitud

Un relat de: quin valiente
SOLETAT

Obro la porta. Crido.
- Hi ha algú?
Ningú no respon. No em resigno.
- Hi ha algú?- Per segona volta.
Com m’esperava, ningú no m’espera. Tanco la porta i l’obro de nou, aquest cop més a poc a poc i il·lusionat (‘actitud també compta). Crido des de la boca-
- Hi ha algú?
Des de les cordes.
- Hi ha algú?
Des del pit, des de l’abdomen, des del sexe, des del turmell, des del dit més petit de la cama més petita.
- Hi ha algú?
No voldria posar-me nerviós. No m’han escoltat bé. Conto fins a cent. Torno a provar.
- Hi ha algú?
La resposta és similar. Entro definitivament. Tanco la porta. Me n’adono de que visc sol, fa molt de temps ja. Rellisca la meva esquena, sec a terra, amago el meu cap entre les cames, pregunto per què. Responen les llàgrimes meves:
- Estàs amb nosaltres que t'estimem igual.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: