DES DE LA FINESTRA

1. La mort del pare

La finestra que donava a l’hort del darrera de la casa estava oberta de bat a bat. L’aire entrava a la cambra enlairant les cortines que havien quedat deslligades. La Teresa es recollia els cabells amb el passador d’agulla i es posava la roba d’anar a treballar.

Feia quinze dies que havia enterrat al pare. El dia d’abans havia anat fins al cementiri i s’havia quedat una estona davant la pedra blanca on hi havia escrit el seu nom “JOSEP TORRES I CASAS”. En aquell moment, per primera vegada va ser conscient de que ell ja no hi era i de que ja no hi tornaria a ser mai més i va respirar profundament alleugerida. El seu pare, sempre li havia fet por, quan era al seu davant semblava que li costava respirar. Se sentia vigilada fins i tot quan estava sola, els seus moviments mesurats al mil•límetre per aquella presència opressora i angoixant davant de la qual no s’atrevia quasi a parlar. Ara, als seus quaranta anys, quan era davant de la seva tomba, s’adonava del pes que havia arrossegat des que la mare no hi era, ara feia deu anys. La Teresa era filla única i la mare havia mort a causa d’una malaltia que li havia anat devorant els pulmons i l’esperit fins que no va tenir forces per seguir respirant i va tancar els ulls. Aquell dia es va sentir completament sola, la mare que havia suportat ella sola el mal caràcter del pare, havia marxat i l’havia deixada allà, en aquella casa on les parets semblava que s’estrenyessin i que li esclafessin el cor enmig d’aquella atmosfera angoixant. Havia vist creuar la caixa de morts per sota la porxada del patí i l’havia acompanyada fins el seu darrer aixopluc i després va pensar a marxar enllà, pel camí que creuava el poble, i a deixar enrere la casa pairal i al pare i tot el seu passat, però no es va atrevir. Va tornar a passar per sota la porxada i va sentir com la porta de l’entrada es tancava darrera seu. I va saber que trigaria molt a sortir d’aquella presó. Era covarda!

El primer vespre que es va quedar sola amb ell i mentre li servia la sopa va sentir la presència inquisidora dels seus ulls que resseguien el cullerot i després la seva veu que li deia que vigilés de no tacar les tovalles que eren noves, — Quina poca traça que tens, tot ho fas malbé. Ets pitjor que la teva mare! Aquella nit l’odi que ja no deixaria de sentir es va manifestar amb tota la seva força i va quedar encallat dins seu per no sortir-ne mai més. Llavors va pensar en enverinar-lo.

Ara davant la tomba li va parlar sense embuts per primera vegada i li va dir. — Descansa en pau pare i deixa’ns descansar a tot els altres. I va deixar un pom de flors blanques dins el gerret de la làpida mentre les llàgrimes li enterbolien la visió i aixecava la mirada cap al cel i li deia: — Oh! Pare! quant ens has fet patir! Quants dies i quantes nits ens has pres, quantes hores ofegades darrera la por de no satisfer la teva voluntat. No tenies dret a apropiar-te de les nostres vides! Però ara ets mort, com tots els altres. De què ha servit tant de patiment! Quina vida tan inútil, ben poc vaig aprendre de tu! El subtil bategar d’unes ales va trencar el silenci de la tarda i la va sobtar, en girar-se va veure una parella de coloms enlairar-se i poc a poc desaparèixer darrera els arbres que retallaven el cel del cementiri. En aquell moment es va deslliurar d’ell. Lluny molt lluny amb el vol intemporal dels ocells havia de marxar la última engruna d’odi i la opressió del pit de la que pensava que no es deslliuraria mai, de tant que s’havia acostumat a viure amb ella.

Ara al matí, la Teresa, recolzada a el llindar de la finestra semblava un retrat. Qualsevol que hagués passat pel camí que serpentejava per davant del mas no hauria dubtat que era la senyora de la casa. El seu rostre formava part d’aquell paisatge, no era possible imaginar-se el mas sense ella.

La Teresa Torres era una dona bella, de faccions grans i ben definides, cada part del seu rostre no tenia res a veure amb les altres però totes juntes formaven un conjunt en harmonia, ben dibuixat, que invitava a endinsar-se en el seu mon, on semblava que tot havia de ser gran i noble. Quan mirava ocupava l’aire que separava el seu cos del de l’altre, no estava allà per qualsevol cosa, era allà per esgotar cada instant, per buidar l’aire a cada cop que respirava i per engolir la llum que el sol dipositava en la fondària dels seus ulls.

Va sortir al pati i va creuar la porxada. A fora, davant l’era petita, hi havia el tractor, hi va pujar i va anar cap als camps. Feia sol i la llum ho envaïa tot.

2. La calor i la ràbia

Juliol i als camps de Tarragona la terra cremava i agafava el color intens de l’estiu. A les esplanades del baix camp, l’horitzó semblava inabastable, infinit, la calor queia aclaparadora, sense pietat i la suor traspuava la pell. Les seves mans profusament arrugades abans d’hora per l’ excessiva exposició al sol i al contacte amb l’aigua i la terra guiaven el tractor amb precisió.

La màquina llauradora avançava pel tros guiant l’arada que obria els solcs a la terra, l’endemà hauria llaurat quasi la meitat del terreny i vindrien el Joan i el Miquel que l’ajudarien a sembrar. Era època de plantar les escaroles, les bledes i els raves. D’aquí dos dies baixarien a l’Hort de la Dona Morta i començarien a recollir les peres, els préssecs i les maduixetes dels fruiters, les posarien amb cura en les caixes i les portarien a la cooperativa de la comarca. També caldria lligar i podar les tomateres, la mare hi passava llargues estones entre aquelles plantes, li agradava passejar-se per entre les fileres de tomàquets arrencant les fulles sobreres. Mirava com anaven creixent i com agafaven aquell color vermell intens que semblava que hagués d’esclatar de tant que brillava.

A la tarda, ja dintre del garatge, va baixar del tractor i el va deixar enrere, estava cansada. Dins el mas la llum s’adormia i es deixava caure lleugera, banyant amb els darrers raigs les estances de ponent. Les ombres ja quasi imperceptibles anunciaven el capvespre.

Es va deixar caure damunt la cadira del menjador i va recolzar el cap enrere. La casa estava en silenci i la quietud que es respirava la inquietava.

A una banda del prestatge de la paret mestre hi havia una fotografia del pare i a l’altre banda una de la mare, al mig un retrat d’ella de quan tenia vint-i-cinc anys. No hi havia retrats ni de germans ni de germanes, no n’havia tingut, només ells tres dalt de l’estant i en la vida.

La ràdio estava apagada i el tapet del damunt de la taula no estava enretirat com de costum a aquella hora. Tampoc se sentia l’olor de cigar que normalment surava en l’estança. La butaca que mirava als camps del darrera era buida. Tot estava com ho havia deixat al matí abans de marxar. Ningú havia mogut res de lloc. Estava sola. Sola amb els records que no la deixaven i que habitaven la casa i que com un mirall li recordaven qui era ella, una dona amargada, lletja, sense gràcia. Qui podia fixar-se en ella o tenir-la en compte? A qui podia importar-li el que ella sentia?

El mas i les terres, ara tot era per ella. Com ho faria per tirar-ho endavant? No estava segura de ser-ne capaç. No s’adonava que els darrers anys havia estat ella qui havia cuidat de la finca malgrat el menyspreu i la desconsideració del pare que la feia sentir maldestre i inútil. L’esperava a la tarda quan tornava de les terres i des la seva butaca li recordava que si les coses anaven bé era perquè ell es cuidava d’arreglar el que ella esquinçava. I li demanava que li portés un got de llet, que tenia gana. Semblava que la tenia a casa per caritat o pitjor encara, de criada.

Als seus setanta anys era vell i decrèpit, l’artrosi avançava implacable deteriorant-li els ossos i impedint-li quasi de caminar. Així i tot era ell qui manava assegut a la butaca del menjador. I ella es sentia qualsevol cosa, quasi res i l’obeïa. L’odiava. La vella i poderosa ràbia tornava a fer-se present, li havia deixat masses ferides i ara el malestar no es podia esvair darrera el vol d’uns coloms. —No, no et puc perdonar pare, et maleeixo i desitjo que no descansis mai en pau. El dolor que m’has deixat l’arrossegaré sempre i tu n’ets el culpable!

Dins la cambra de bany es va deslligar els cabells i es va mirar al mirall. La roba era bruta i tenia la cara tacada amb la terra que la suor i el vent havien anat impregnant durant la jornada. Mentre la banyera s’omplia d’aigua calenta es va anar traient la roba que va deixar apilada al terra. Es va submergir dins l’aigua. S’hi va estar molta estona fins que la pell va quedar arrugada i els pensaments adormits.

Va sortir al passadís del primer pis i va veure que la porta de l’habitació del pare estava oberta. Es va aturar al davant i la va tancar d’un cop.

Va baixar les escales fins al pis de baix i va anar fins la porta de l’entrada. Va girar les claus al pany i va fer baixar els barrots de fusta fins que van subjectar la porta de banda a banda. Tenia les claus a la ma i les premia amb força. Passant-les d’una ma a l’altre, les mirava amb devoció.

No va penjar-les al clauer de la paret com feia sempre, va desar-se-les a la butxaca.


3. El Miquel

El lleu ventet que bufava alleugeria la calor. Asseguda a sota l’olivera aprofitava l’ escassa ombra que l’arbre oferia. Havia deixat l’entrepà al damunt de les faldilles i bevia aigua fresca del càntir que havia omplert a la font.

El Miquel i el Joan estaven acabant de plantar les darreres llavors d’una de les fileres d’enciams i ara quan enllestissin la feina anirien a seure amb la Teresa i esmorzarien. Ja feia unes quantes hores que sembraven, eren les deu del matí i havien sortit de casa a trenc d’alba. Els dos homes eren germans i tenien la casa pairal molt a prop de les terres de la Teresa. Vivien amb la seva mare i el que treien de les seves terres no els permetia de viure. El seu pare abans de morir, ara feia sis anys, havia hagut de vendre gran part de la finca a causa dels deutes que havia contret al Casino. Des de llavors que treballaven per la família Torres. Eren homes ben plantats; alts i forts. El Joan tenia trenta-cinc anys i el Miquel quasi quaranta-cinc.

La Teresa s’ els mirava de lluny, sobretot al Miquel que sota el barret de palla la mirava intensament i la feia estremir. Feia temps que la observava amb interès, però ella sempre el defugia. Quan s'hi acostava la fredor de la Teresa tallava l’aire i el seu impuls. Durant la malaltia del Sr. Torres va parlar amb ella algunes vegades, però la Teresa adoptava sempre la mateixa actitud de menyspreu, la ràbia i l’odi provocats pel pare es manifestaven.


Aquell matí el Miquel li havia somrigut varies vegades amb aquella rialla gran i plena que la desarmava, després s’havia tret el barret i s’havia eixugat la suor. Quan passava pel seu costat, es quedava garratibada, incapaç de moure un sol múscul, el seu cos tens. Es girava i seguia treballant d’esquenes a ell. No aconseguia amagar aquell sentiment, era impossible deixar d’espiar-lo i d’observar cada un dels seus moviments. Mirava el terra i tancava els ulls esforçant-se en apagar el desig que l’assaltava, però no s’atrevia a aixecar el cap per por que ell pogués entreveure alguna cosa. La sang es revoltava i s’ofegava fins l’extrem de necessitar seure a terra. Per més que provava de negar els pensaments, aquests cada cop la sorprenien amb més força. El desig es barrejava amb la insatisfacció que sentia quan s’observava: la roba triada amb mal gust, les faccions de la cara massa grans, la mirada encongida i llunyana, un riu que baixava sense aigua i on les herbes creixien quasi seques. La concepció fosca que tenia d’ella mateixa sempre retornava. Segur que ell s’estava rient d’ella i pensava que era lletja i que ja era massa gran. Hauria jurat que no li trobava cap gràcia i que creia que només era bona per cavar la terra. No havia de mostrar la seva feblesa davant d’ell o li perdria el respecte i ella era la mestressa. Però se sentia bruta quan ell la mirava i abaixava els ulls. Estalviava les paraules i tant sols s’hi dirigia per quedar entesos en les feines del camp.

El Miquel va deixar la plantadora damunt la terra i es va acostar fins l’olivera. La Teresa estava recolzada en l’arbre i el vent aixecava els cabells que s’havien desenganxat del passador. Ell va seure al seu costat i va beure aigua del cantí. La Teresa no s’atrevia a mirar-lo i no va obrir els ulls. Ell se la mirava i resseguia el seu perfil, el front encara guardava algunes gotes de suor que ell s’hauria begut si ella l’hagués deixat, el nas es dibuixava no gaire gran i recte i els llavis sobresortien gruixuts i vermells, prement amb força els sentiments que es barallaven per dintre i mostrant aquell punt de dolor que la Teresa no podia amagar.

— Et queda molt bé aquest passador damunt dels cabells, el color t’hi fa joc. Ella va obrir els ulls però es va mostrar impassible. Va reprimir el tremolor que sentia i ell no va percebre res. Es va posar bé el mocador del coll i li va dir sense mirar-lo:

— Faries millor de tornar a la feina i de no parlar del que no sents, encara queda molt camp per sembrar.

— Perquè ets tan esquerpa? M’agrades Teresa, ja t’ho he dit moltes vegades, perquè hauria de dir-te una cosa per una altra?

— No cal que diguis res Miquel — i va callar.

El Joan va arribar i van deixar la conversa. La Teresa va veure que portava els cistells que li havia demanat. Es va incorporar i li va dir que els deixés dalt de la furgoneta. El Miquel ja s’havia aixecat i tornava cap els sembrats.

El Miquel la trastornava però sens dubte que aquest era un sentiment brut i s’ho havia de treure del cap, no era amor de veritat i ella ho mal interpretava. Com podia estar segura de les seves intencions? Segur que era com tots els homes, la voldria per passar unes quantes estones i després la deixaria. Qui la podia estimar? Què tenia ella per oferir? Era avorrida i quan parlava se li acabaven de seguida les paraules. Tenia les mans i la cara arrugades i pensava que no era bonica. A més ella no en sabia d’estimar. El pare li havia repetit durant molts anys que cap home la voldria i calia que no perdés el temps pensant en casar-se. Podia donar gràcies de tenir unes terres que li donarien sempre de menjar i amb això s’havia de conformar. Mai es va atrevir a acostar-se a un home malgrat que va tenir pretendents, de seguida els defugia i no deixava que la relació anés endavant. Tenia raó el pare, ningú la voldria!

No podia oblidar la festa major en que havia d’estrenar el vestit vermell que havien comprat amb la mare a Tarragona. Aquell vespre s’havia trenat els cabells i s’havia posat les arracades de corall. Davant del mirall de la cambra de bany es pintava els llavis i després despenjava el vestit de la perxa. Els ulls li brillaven mentre acaronava les puntes del volant i es fregava la roba per la cara provant d’empassar-se l’olor amb que l’havia perfumat. Va sentir la seda ajustar-se al cos i caure fins als genolls. Era un vestit preciós. Llavors de la porta enfora va sentir cridar al pare i després a la mare que pregava que deixés sortir la Teresa aquell vespre. El pare la va fer sortir i li va dir que semblava una qualsevol i que si sortia de casa vestida d’aquella manera no calia que tornés. La Teresa no es va atrevir a desobeir-lo i va pujar fins la seva cambra. Es va treure el vestit i el va penjar a l’armari. No el va tornar a despenjar mai més.

I ara què volia el Miquel? Valia més que la deixés tranquil•la.


4. La segona trobada


La Teresa va arribar a casa i va trobar el Miquel assegut al banc de l’entrada. Ja no recordava que li havia demanat que reparés la porta del garatge. Ell hi havia anat aquella tarda, sense avisar, i ara l’esperava amb un ram de margarides.

Quan la va veure arribar es va aixecar i la va esperar. La Teresa es va quedar palplantada al camí i neguitosa va mirar cap al garatge, volia assegurar-se de que el motiu principal de la visita fos la reparació de la porta. Després el va mirar i va acostar-s’hi. Eren margarides blanques amb un llaç blanc a las tiges, ell les premia amb les seves mans fortes i la mirava des del fons dels seus ulls com mai ningú ho havia fet. Li va acostar el ram i li va dir:

— Té, això és per tu Teresa. Ella es va quedar sense paraules, s’havia emocionat, però de seguida el vel grisós que sempre l’acompanyava es va posar entre mig d’ells dos i va tornar a desconfiar, va agafar el ram i li va dir :

— No calia que et molestessis, només t’havia demanat que arreglessis la porta.

— Crec que t’agraden les margarides, sempre en tens un ram a la teva cambra. Als matins quan surts a la finestra sembla que es gronxin per entre els teus pensaments.

— Es que m’espies des dels camps? Miquel, treballa, no et fiquis en la meva vida privada.

— No ho es tant de privada des d’una finestra.

— Si que ho és i més quan jo no la vull compartir amb ningú.

— Teresa, escolta’m d’una vegada, si et miro es perquè t’estimo. Com tu podria dir perquè em creguessis? Penso en tu a totes hores. No et vull només per una estona Teresa, et vull per sempre, per mi ets molt important i m’agrada tot el que fas. M’agrada com estimes aquesta terra, m’agrada veure’t dalt del tractor i caminar pels camps, t’estimo quan em mires i puc llegir entre els pensaments d’una dona intel•ligent i valenta. Voldria tenir-te cada matí a la cambra i que la Teresa que mira des de la finestra fos només meva. Ara ja ho saps.

— Miquel no crec que la nostra relació sigui possible, però gràcies per les flors. Ara aniré a mirar com ha quedat la porta del garatge. Si et plau, demà porteu més caixes per posar la fruita. Es va quedar quieta davant d’ ell i no li va poder dir res més. El Miquel se la va mirar uns instants i li va dir:

— Bé com vulguis, fins demà — Era evident que estava profundament consternat.

Va pujar a la seva cambra i des de la finestra el va veure travessar l’Hort de la Dona Morta. Des de la por i el rancor que ella habitava no el podia cridar i la terra que ell ara trepitjava li recordava massa a ella mateixa, na Teresa Torres.

5. El neguit i la passió

La Teresa descarregava les caixes buides de dalt del remolc i les anava apilant al terra. S’havia posat la brusa de flors i un passador de conquilla. El Joan era amb ella i anava repartint les caixes al costat dels arbres. Després les omplirien amb la fruita que feia una setmana que collien amb l’ajuda dels jornalers que havien contractat.

El Miquel s’havia quedat als sembrats, acabant de preparar la màquina de regatge que després mullaria les terres. Feia dies que evitava trobar-se amb la Teresa. Ja no li prodigava mirades i havia deixat de dir-li que l’estimava, de murmurar endevinalles amagat darrera els arbres i de saludar-la traient-se el barret. Ja no la festejava i no seia al seu costat per esmorzar, tampoc li preguntava si tenia massa calor o si necessitava alguna cosa per la casa. La Teresa estava nerviosa i l’observava de lluny. Pensava en tot el que li havia dit l’altre dia quan li havia dut les margarides i aquell record la torbava. Potser si que la volia de veritat. Les seves paraules semblaven sinceres i ella estava segura que, per alguna misteriosa raó, ell l’estimava. Es preguntava si per una vegada havia de ser valenta, si no es donava aquesta oportunitat, possiblement no en tindria cap més. El Miquel era sens dubte un home seriós i treballador, ho sabia perquè no deixava de vigilar-lo, mentre estava als camps. Es fixava en el mirament que tenia per la terra i en la cura que posava quan la treballava que indicava la seva devoció pel món rural, sens dubte, en ell, allò era natural ja que hi havia viscut sempre. El trobava atractiu i buscava la seva pell sota les camises de cotó que li quedaven tant bé. Havia d’oblidar les paraules del pare. Quants anys perduts amagada darrera els remordiments i la por! Tancada en aquella casa que li havia encongit l’esperit! I ara allà al davant tenia el Miquel que la trobava bonica i ella encara tenia por i no gosava dir-li que a ella també li agradava. Però sentia que el volia tenir i ara patia quan pensava que ell la podia oblidar.

A mig matí va anar fins on era ell i li va dir si volia aigua. Ell va agafar el càntir. Mentre bevia, se’l mirava amb els ulls encesos per la llum de la passió, després li va deixar el seu mocador. Ell va deixar el càntir a terra i va fer una passa cap a ella, la Teresa el va abraçar i va estar-se allí quieta, una estona molt llarga. Després es va enretirar i va marxar amb la llum del migdia cap als fruiters.

El Joan acabava d’engegar el camió on havien carregat la fruita, es feia tard i ja era hora de marxar. Va sentir la veu del Miquel que la cridava, era sota l’olivera, s’havia tret les sabates i seia amb la camisa descordada. Li va dir al Joan que marxés, que ella i el Miquel tornarien més tard. Caminava cap a ell, a poc a poc, sense mirar-lo, semblava que arrossegués les cames, el cor li bategava amb força i la visió s’enterbolia. El Miquel i la terra una sola cosa.

Sota l’ombra de l’arbre el Miquel li va treure el passador i va enredar les mans en els seus cabells. Després li va desbotonar la brusa i la va cobrir de petons. La va fer caure fins el terra i mentre ella respirava cada vegada més fort va descobrir els seus pits i els va besar. Les mans de la Teresa enretiraven la camisa de cotó i amb els llavis s’emportava el perfum del seu cos. El desig del Miquel es perdia sota el darrer plec de roba i el d’ella era con un fibló que la travessava i la feia enlairar-se fins tocar les branques de l’olivera i després defallir sobre la terra que encara cremava. Ara ja sense roba sentia la pell d’ell damunt de la seva, obrint tots els camins barrats i bevent de la terra mai abans
mullada. La tarda es va anar acabant a poc a poc, a voltes violenta a voltes dolça però presonera d’un desig amagat durant massa temps. Quan ja no en va quedar gens es van adormir en la remor dels camps.

Pel camí de ponent es despertaven les flors en la seva nit més dolça.



6. Les flors

La llum de la cambra estava oberta i a la finestra un llaç vermell serrava les margarides que des de la finestra miraven el cel, ella l’esperava. Aquella nit i totes les altres va travessar la porta tancada que ara s’obria per ell i a cada volta va esgotar el desig damunt dels llençols blancs de la cambra de la Teresa.

A baix el retrat del pare com una fotografia antiga anava perdent el color. La Teresa despenjava el vestit vermell i es posava arracades de corall. Despertava del malson. Ara el reconeixia, ja no li podia amagar qui era de veritat. Allí davant del seu retrat, podia llegir l’odi i la feblesa en els seus ulls, era ell el maldestre! Ell si que valia ben poca cosa! Tot el menyspreu que sentia per ell mateix l’havia projectat en els altres. Havia humiliat la mare i a ella mentre va ser viu, i les havia recloses en aquella presó on només ell decidia el seu destí! Es penedia d’haver estat tan covarda. Però ara l’havia vençut i l’amor del Miquel omplia tota la casa i desdibuixava el retrat com el mestral quan s’emporta la pols i la terra erma.

La porta de l’entrada estava oberta de bat a bat i al mas hi entrava l’olor de romaní. La clau de la porta es rovellava com el record del pare que ara s’esborrava darrera el vol d’uns coloms en una tarda qualsevol a les terres de la Teresa.