Des de casa…

Ressegueixo les muntanyes amb les ninetes dels meus ulls.
Els núvols com un cel de cotó fluix, segueixen el pas al ritme del vent. El dia és viu, però la llum és grisa, el sol sembla un amant tímid, ens acaricia sense profunditat. Veig la ferida a una muntanya, oberta per una pedrera. L'explotació de l'home per l'home.
Pel carrer, vianants d'esquena a l'horitzó. El mar viu la seva vida, el seu món.
A les parets de les cases, humitats eternitzades per la falta de sol, mal orientades - el constructor, que les va construir, ell, no hi viu -. Les teulades són el barrets de les cases, de vegades, cases amb cap, però sense peus, sense fonaments. Als terrats, roba estesa, després de la bugada, encara queda alguna emmascara. Llençols arrugats abans de planxa.

Hi ha dies que em sento com si tots els ossos reposessin a l'hora. Avui, ara, estic tranquil, la sang per les venes, un riu portador de vida. A l'estómac, un pa de sentiments, els vaig digerint sense pressa, a poc a poc, així hi trobo més el gust, la sensibilitat. Quan escric damunt del paper, la digestió ja es feta.

Ara les muntanyes retallen les seves sensuals formes, contra uns núvols foscos, amenaçadors de pluja. Des de bon matí, ja ha plogut a estones, els cargols ressegueixen el territori, besen la humitat de les fulles, respiren l'olor de terra,
i esgrimeixen lliures les banyes als quatre vents.

La veïna del terrat veí, vestida de diumenge d'estar per casa, deu haver acabat una altra bugada, i va estenent la roba, avui, el dia no l'ajudarà gaire.

En el meu silenci, em crido i no em sento, o potser es que estic abstret amb el paisatge.
Al cel gris hi ha clarianes de sol i de llum, que sembla que hagi de baixar la divina paraula, un somni en forma d'evangeli, però només dura uns moments, com quasi tot en la vida.
Les muntanyes immòbils però amb vida, resten impassibles. Cims pelats, només pedra.
Cap xemeneia no respira fum. Potser el fred encara no despulla, només la humitat que penetra, i ens entela mirar endavant.

Ara el mar és un gran safareig gris. Les barques fan festa. El far apagat. La sorra un desert ple de vida, petjades sense identitat, anònimes, amb destí incert, desconegut. Dos peus i dos peus més. Potser dona i home. Ran de mar un passeig de companyia. Les petjades es perden i s'acaben a les roques, com una illa sense retorn. Gavines i més gavines. Al lluny, un vaixell que passa sense tocar port. Els records van en barca, i naveguen pel meu interior.
Ara em quedo badant davant de la finestra, els cinc dits de la mà esquerra, damunt del paper, com si el retingués i ell volgués volar. Acluco els ulls, en un acte quotidià i rutinari. Com una petita reflexió passatgera.

Núvols al cos de la boira van abraçant la falda de les muntanyes. Decididament serà un diumenge festiu però gris.
La Maulet - la gata - fa un safari pels racons de la casa. Avui està satisfeta per la companyia de tota la família.

Damunt de la taula de l'estudi, un porta retrats amb una fotografia del pare, m'acompanya, m'està mirant, sovint hi tinc conversa amb ell. De vida absent, però pressent. Tinc la sort de tenir la mare amb vida i companyia. Tot passa tan de pressa. La vida va al seu pas, i de vegades nosaltres hi perdem el pas. Anem amb cotxe i perdem el contacte amb la terra. Viatgem per camins artificials, amb destí prefixat, però amb peatge; coses de la modernitat, pagar per caminar, aviat ho farem per respirar, si es que no ho fem ja...

Ara sento el fred com una carícia a l'esquena.
Abrigat de records i sentiments, no n'hi ha prou.
Tot el que engendra la vida, és penetrant, i de vegades tallant. Però quina sort sentir-nos vius i poder viure...


onatge