Dertusa i Pignatelli, avarats

Un relat de: aleshores
Ja ben pocs els recorden, els llaguts i encara menys pel nom. Però tinc una foto on són, potser ja per sempre, sobre el llit de còdols a la riba, a la vora del molí. Qui es desfà, així com així, d’un element que s’ha fet servir durant tan de temps?

Els veia, doncs, com la cosa més normal del món. Com el paisatge que havia de ser etern puix resistia el pas dels dies!

On són, ara, Dertusa i Pignatelli? Potser molts els voldrien tenir per ensenyar. Tothom ho voldríem: unir passat i present, tal com si el passat no hagués existit, sinó que seguís vigent, essent present.

Dertusa i Pignatelli, quins noms! El fuster, el calafat, cuidava la panxa del vaixell. Tota aquella fusta junta i en ordre tenia un sentit, podia sobreviure, transcendir.

Torneu, si us plau!, - diria - tots dos: Dertusa, Pignatelli, com el pare i la mare, avarats, al mig del riu. Sense tardar.

Però no es pot, la línia recta de la vida, ni es corba, ni retorna cap a l’origen. Ja no torna més, sinó que cau en el precipici del final de la línia, al pou de l’oblit.

O, si de cas, persistiria indolent, insensible, impassible, sempre recta cap a l’infinit.

I malgrat el no retorn, la rectificació que la línia recta no permet, no hauríem perdut tota esperança d’una vida plena.

Per això Dertusa i Pignatelli signifiquen tant!: aquell viatge riu avall, en la corrent, cap allò desconegut i atractiu i plaent. Que pot succeir. Malgrat ser ensenyats, ja de petits, amb exemples, del que s’havia de fer i no fer en el futur.

Comentaris

  • Llaüts[Ofensiu]
    SrGarcia | 02-10-2020

    Quan era petit veia els llaüts des del pati de l'escola. Si anaven riu amunt, sirgaven amb mules. Ja molts anys que no van riu amunt i avall i que vagin de vora a vora només en queden a tres pobles (Flix, Garcia, Miravet). Pensar que ens oferirà el futur sempre és un risc, però s'ha de fer.

    Em sembla que seria un bon tema per l'admirat Antonio Mora.