depressió

M,agrada el tu poema, la teva forme de sentir per els amics, saps? m,agrada la gent que te aquest sentiment d,amistat. Penso que en aquesta societat de vegades es te una mica oblidat.
Pentos.

Crec que els poemes que m'agraden més són els que tracten de l'amistat. i aquest és bo bo bo! Felicitats

segur que t'ho agrairan...
L'1 de la valoració al meu poema suposo que és un error...jejeje
salut!

Et necessita, però malauradament quan un cau en aquest pou per molt que l'intentin animar...El que més valoren és que els facis costat, que comprenguis el seu estat.
Tu ho fas, li ofereixes el teu aixoplug. Segur que ho valora i sap que estàs amb ella.
Expresses un desig, que torni a ser la que era. Si ara no ho fa, quan se n'hagi sortit t'expressarà el molt que la vas ajudar.

"recolza't al meu batec
amagat entre glops
d'una pluja d'ombres"

Fantàstic!...

PD:aquesta foto és preciosa...

moltisimes gràcies per la teva valoració, em sembla un tant exagerada però m'ha arrancat un somriure enorme

ara vaig a agrairte una altra cosa... m'ha encantat aquest relat... necessitava llegir o sentir una cosa aixi... i l'he trobada amb un click

merci!

quin cant, quina pluja d'ànims i d'esperança, quina manera més positiva i poètica de dir-li que no està sola, que té algú que li porta una llum en les mans, que ja la vida no és tant fosca i que les coses no són tant trascendentals com semblen...
m'has animat a mi també... aquest poema és una llum al·lucinògena que et fa respirar fons i dir: aquí estic jo davant del món, que tremoli!!!!
una abraçada amic... jo també sóc fan teu número 1!!!

Saber-te proper per oferir tot allò que faci falta és ja el regal més preuat per una persona.
Però fer l'intent de comprendre la depressió per dins i donar l'ajut que calgui sense esperar un miracle instantani ni emetre judicis, ja és molt més que la millor medicina...

Tant de bo la gent la pugués veure així:destructiva, perillosa, paralitzadora, ferotge, corrosiva.
No importen tant les causes com els efectes que provoca en les persones. Sempre intentem cercar un motiu per a tot i quan no es poden veure suficients causes ens costa comprendre.
Aquesta mà ferma atenta, aquest somriure obert i les paraules tal com neixen sense pretendre res concret són pura màgia.
El camí l'hem de fer cadascú de nosaltres, però saber-se estimat i encoratjat dóna força on no en sembla haver.

(Aquesta fotografia és un raig de llum, una glopada de vida)

Una abraçada!

Uau.. quin poema.. falta gent com tu per a establir amistat..
Petonassos!

Molt gran! Com en voldria d'amics com tu! L'enhorabona, espero que t'hagi funcionat amb aquesta amiga. I recorda-li que sempre s'ha de somriure per trobar la màgia de viure...
Mil i un petons nin!

De vegades costa donar un cop de mà. O potser seria millor dir que costa trobar la manera de fer-ho, el camí per arribar a l'altre.

Això és el que destil·len els teus versos, al meu entendre. La necessitat de la veu poètica de donar-se a l'altre, i alhora la incertesa del camí a seguir per aconseguir-ho.

I remarco un vers en concret: la depressió més deprimida. Una frase senzilla, sí, però que ens dóna una imatge ben clara d'un estat anímic per sota dels mínims.

Fins la propera,

LLIBRE