Depèn com, tornar a casa està bé

He tornat als meus orígens sense saber ben bé com. Vaig marxar fa anys a un lloc desconegut i he tornat a casa. Sabia que algun dia tornaria. Però no pensava que fos tan aviat. I tot per tenir mala sort...
Que la vida era dura, ja m'ho deia la meva àvia quan era petita. I jo la mirava amb els ulls ben oberts, incrèdula amb les seves paraules. No podia ser tan cruel el món. I menys amb mi...
De fet, si t'ho pares a pensar, no ho ha estat tant d'injust i al final he tingut sort. No estic malalta, sóc feliç amb la parella, m'estimo la meva família... què més he de demanar? Ah, sí, feina estable en aquest món tan irracional a vegades? Una feina amb la que pagar la hipoteca supereuriborística? Doncs això és el que em passa. Que he tornat als meus orígens. A casa per culpa d'una hipoteca que em supera, que m'impedeix fer coses que jo vull fer però que no puc fer perquè tots els meus esforços i la meva experiència laboral li van destinats... Però, tornem-hi. Almenys tinc salut i amor. I experiència laboral. Però avui dia això no compta.