Departament de Noms, 10 h.

Sí, noi!, molt semblant al nanorepte del ricard. M'hi agrada el punt desesperant del diàleg (ben dut) i del títol en podria fer fins i tot un de paral.lel i amb força ironia : Departament d'Objectes Perduts o d'Afers Exteriors, jeje.

Una abraçada, artista! (he llegit el teu poema relacionat amb el quadre del salt i l'he trobat molt bo, tot i que un dels parèntesi no rimen com la resta i em tallen el ritme constant de la resta... és una opinió només...)

angie

Està molt ben trobat. No ha hagut cap rèplica que m'hagi grinyolat (potser, només una miiiica el "és així de simple" del funcionari perquè m'ha semblat com una valoració que ell mateix fa del sistema, tot i que també queda molt bé per acabar la frase d'una manera contundent). De fet, m'ha fet tanta gràcia que he fet l'experiment de llegir-li als meus nens -exagerant una mica els papers de cada personatge- i, tot i perdre's la dura realitat kafkiana que s'hi amaga -suposo, tampoc estic dins del seu cap i aquesta canalla és més cargolada del que sembla- s'han petat de riure.

M'ha agradat molt.


Florenci

Hola, company de nanorelats!

Es veritat, el tema papers és un peix que es mossega la cua. Molt bon relat, amb un diàleg molt ben portat que es fa molt amè i divertit de llegir. En broma en broma, és una gran veritat.

Endant amb els reptes, Sergi... estàs arrassant!

Mentre llegia pensava que la solució "lògica" a aquesta conversa que descrius podria haver estat:

"no té identitat, el condemno a desaparèixer. Pot fer-ho vosté mateix o, si ho prefereix, disposem de sistemes higiènics i indolors que li ajudaran a fer el trànsit còmodament"

Però es clar, aquesta solució no és "Humana". Molt millor, on vas a parar, fer un cercle viciós, marejar al personal i el matar-lo lentament d'avorriment.

La política d'immigració d'aquest país és així: la nena no ta!, et tapes els ulls i el problema desapareix...

M'ha agradat força el relat.Dona que pensar.

Una abraçada