D'entre la foscor 06

Un relat de: Neirol

El vell Baldric estava recollint la taula quan va veure el llop. Va ser només un instant, perquè l'animal va desaparèixer ràpidament entre els arbres que envoltaven la vall on vivia. Va somriure, convençut que se l'havia imaginat. Feia tants anys, ja! Sabia que el donaven per mort.
Passats uns minuts, algú va trucar a la porta del darrere. Qui trucava sabia com havia de fer-ho perquè ell no sospités. Tot i així, va desembeinar la daga i es va acostar a la porta sense fer soroll. No esperava visites.

- Baldric! Sóc jo, sóc l'Arnau. Obre'm, si et plau.

Sorprès, el vell va obrir la porta.

- Què...? -el cor se li va aturar quan va veure la noia. Sense pensar-ho, va alçar la daga disposat a defensar-se.

Un falcó blanc com la neu li va prendre de les mans. Però no el va atacar. El llop que havia vist abans, negre com l'atzabeja, es va posar entre ell i la noia. Però no semblava amenaçador. I el vell no va tenir por.

- Entreu ràpid -l'Arnau el va apartar amb cura i va deixar entrar els seus acompanyants-. Tranquil, Baldric. Són amics.

L'Ares estava a punt de tenir un atac de pànic. Havia reconegut l'home que tenia al davant, de la mateixa manera que ell l'havia reconegut a ella. Aquell home no era qui pretenia ser, i l'Arnau no ho sabia. Però hi confiava cegament.

Un cop dins de la cova d'en Baldric l'Arnau no va saber què dir. Volia convèncer el seu líder, volia que confiés en la noia que tenia al davant, però era incapaç d'articular paraula. L'Ares i el Baldric es miraven directament als ulls, sense dir res. Cap dels dos gosava parlar, tots dos esperaven per veure què faria l'altre.

Va ser l'Arnau qui va trencar el silenci.

- Baldric, abans de fer res, abans de jutjar-la, deixa'm que t'expliqui. Ella és...
- L'Ares -el vell el va interrompre sense desviar els ulls de la noia-. Sé qui és, la conec, no pateixis -va inspirar profundament, com si estigués esgotat-. Ara no t'ho puc explicar, Aranau, però necessito que confiïs en mi. Necessito que surtis per la porta del darrere i que vagis al campament. No expliquis res a ningú. Només espera. Jo m'encarregaré de tot -l'Arnau no sabia ben bé què fer. Coneixia el temperament d'en Baldric, i sabia que, tot i l'edat, podia ser un home perillós-. I, Arnau, tranquil. No es vessarà sang, aquí, avui.

Quan l'Arnau havia accedit a dur-la a les coves amb ell, l'Ares havia cregut que ja ho tenia quasi tot fet. Si ell havia confiat en ella, podria aconseguir que els seus companys també ho fessin. Havia sentit a parlar del vell Baldric, evidentment. Però mai s'hauria pogut imaginar que el coneixia. L'Òrgan Superior de la Màgia el tenia catalogat com a enemic del regne, i havia posat preu al seu cap. De cop, l'Ares havia entès per què.

- No esperava que em trobéssiu.
- Ningú no t'està buscant. Tothom es pensa que ets mort.
- Què hi fas aquí? Per què has vingut? Saps que si no t'he mort només veure't és perquè l'Arnau confia cegament en tu. Ara necessito que m'expliquis la veritat.
- La veritat? Tu ho saps millor que ningú. Saps qui sóc i per què estic aquí. Els meus motius són...
- ... els meus. Ho sé.
L'Ares hagués mort, aquell dia, si no li haguessin salvat la vida. Després del càstig inflingit pels seus mestres i tutors, la nena va estar dies a l'infermeria debatent-se entre la vida i la mort. L'Òrgan Superior de la Màgia li havia posat una darrera prova: la mantenien en vida, però havia de ser ella mateixa qui demostrés que es mereixia seguir vivint, i continuar amb la seva formació.

I la veritat és que la nena no hagués sobreviscut si un dels Grans entre els Més Grans no li hagués salvat la vida. El més jove de tots, el mag més prometedor que havia conegut la història del gran poder va voler conèixer la nena que, miraculosament, havia sortit viva de la Prova de l'Iniciat.

L'Artús era un dels pocs mags que confiava en la força dels homes i les dones. Tot i considerar-se superior a ells, mai no havia volgut oblidar que qui l'havia parit, alimentat, cuidat i educat durant els primers anys de la seva vida havia estat una dona. Una dona que s'havia quedat vídua poc després de tenir el seu primer i únic fill, i que ho havia donat tot per tirar-lo endavant.

Quan va entrar en aquella infermeria, però, tot allò en què havia cregut durant els darrers anys de la seva vida es va esfondrar de cop. Recordava perfectament que, tot i sentir-se orgullós de l'oportunitat que acabava de rebre, ho havia passat molt malament quan havia arribat a la Torre Fosca. Enyorava la seva mare i tot allò que li era familiar.

Veure aquella nena debatent-se malferida entre la vida i la mort li va trencar tots els esquemes. Sabia que qui havia fet allò no tenia cap tipus de compassió per res ni per niingú. Si havien estat capaços de fer-li allò a una criatura indefensa, què no farien a un adult que gosés portar-los la contrària? Què passaria si mai un grup d'homes i dones, indefensos davant del poder dels mags, se'ls volguessin enfrontar? L'Artús va saber, en aquell moment, que la Torre Fosca seria implacable contra tothom qui se li volgués enfrontar, i que no tindria pietat.

Va ser per això que va salvar-li la vida a l'Ares. Li va donar la força i l'energia suficients per tirar endavant i per superar tot allò que se li posés al davant. Un cop es va assegurar que la nena sobreviuria, i que se'n sortiria, l'Artús va abandonar la Torre Fosca per no tornar-hi mai.

- No esperava tornar-te a veure -va dir l'Ares-. De fet, ens van dir que havies provat de trair-nos, a tots, i que havies perdut la vida en l'intent. Van fer servir la teva història per alliçonar-nos.
- I tu els vas creure?
- Tenia deu anys! Em pensava que la teva gran traïció havia estat curar-me a mi! Em pensava que t'havien matat perquè m'havies ajudat! I estava morta de por pensant que la següent seria jo! Em vigilaven nit i dia! Em castigaven constantment... I jo em pensava que era perquè tu m'havies curat!
- I resulta que t'estaven vigilant tan de prop per si se m'ocorria venir a buscar-te! -el vell Baldric, el mag Artús, va mig sormiure- Es devien tornar bojos, intentant descobrir quin vincle ens unia, a tu i a mi.

Al campament de les coves ningú no sabia qui o què havia estat en Baldric abans d'arribar allí. De fet, pràcticament ningú no sabia explicar com havia acabat sent el líder del grup. Però tots hi confiaven cegament. Haurien saltat al buit si ell els ho hagués demanat.

Havia arribat el moment de dir-los la veritat.

Comentaris

  • dins les ombres de qualsevol història[Ofensiu]
    Lèvingir | 23-10-2008 | Valoració: 10

    viscuda o fictícia sempre hi ha una llum.
    Un nou cami per descobrir.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: