D'entre la foscor 05

Un relat de: Neirol

El Consell Superior de la Màgia, l'òrgan que governava aquell país, havia estat renovat poc després que l'Ares arribés a la Torre Fosca. Els seus membres, Grans entre els Més Grans, van renunciar al càrrec i al poder, i van cedir el seu pas a les noves generacions.
Els mags mai no havien tingut en massa consideració la resta de la població. La consideraven un llast, i la tractaven com un tutor tracta un infant, protegint-la, alimentant-la, educant-la i, sobretot, guiant-la. Tot i que sempre hi havia hagut veus crítiques, en general la gent estava bastant contenta de com els anaven les coses.
En aquest afany d'educar i protegir la població no-màgica, els mags s'havien oblidat d'educar-se a si mateixos, i havien format generacions de líders que no només es consideraven molt superiors a la resta d'éssers vius, sinó que es creien amb el dret, i el deure, de controlar-los, dominar-los i, si calia, esclavitzar-los. Els no-màgics, deien, "no hi tenen massa res al cap, són quasi com animals, però una mica més evolucionats. Se'ls ha de vigilar de prop, i lligar curt".
Mica en mica, any rere any, se'ls van anar retallant les llibertats i els drets, i se'ls van multiplicar els deures. Se'ls va negar la possibilitat de circular lliurement pels camins, així com de canviar de lloc de residència sense una autorització expressa del Senyor de la seva zona, que no era més que un mag amb pretensions que gestionava els béns i les persones d'un territori concret. Els homes i dones van deixar de ser lliures, van passar a ser esclaus i esclaves, meres propietats d'uns senyors que només volien enriquir-se i augmentar el seu poder.

El dia que va fer 18 anys, l'Arnau va perdre els seus pares. Havien aconseguit el permís del seu Senyor, per mirar de provar sort a la ciutat més propera. Havien pagat molts diners per aconseguir el salconduït que no només els permetia fer el canvi, sinó que els assegurava la protecció del seu senyor. No va ser fins una setmana després d'haver fet els 18 anys, que l'Arnau es va assabentar que els seus pares havien estat assaltats, assassinats i abandonats enmig d'un camí.

Un mes després viva amb altres proscrits en una petita vall amagada entre els arbres. Dormien en petites coves, algunes d'elles comunicades entre si, que s'havien format de forma natural a la muntanya. Governats per un home d'edat indefinida, que es feia dir Baldric, els homes dels boscos lluitaven contra tot allò que els havia convertit en proscrits, lladres, i assassins.

L'Arnau s'havia convertit en un noi reservat, sorrut, que parlava poc i que reservava els somriures per als moments especials. Amb poc més de dotze anys li havien robat allò que més estimava a la vida. Sentia que li havien arrencat les entranyes i li coïen els ulls de tant aguantar-se les llàgrimes. En els dies bons aconseguia llevar-se i anar a escola sense pensar-hi massa i, de cop i volta, el dolor el colpejava a la bóca de l'estómac amb tota la seva força. Havia arribat a creure, realment, que mai no podria superar-ho.

El temps, diuen, cura totes les ferides. Potser no és així, però les fa més suportables i t'ensenya a conviure amb el dolor. Al cap d'uns anys, el nen, ja convertit en home, aconseguia no pensar massa sovint en ella, i es reservava els moments de dolor i d'enyor consentits per a les nits de lluna plena.

I ara no només la tenia allí mateix, convertida en tot allò que ell més odiava, sinó que la duia a casa seva, a les coves. I allí s'haurien d'enfrontar, tots dos, als homes dels boscos. I a en Baldric.

- Quan hi arribem estaràs sola. No esperis que jo t'ajudi. Prou feina tindré perquè no ens matin només arribar-hi. I, Ares, només tindràs una oportunitat per convèncer en Baldric. Si no et creu, ens matarà.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: