D'entre la foscor 03

L'Arnau va veure una figura que se li acostava. Era l'Ares? No hi havia manera de saber-ho, la capa i la caputxa li impedien veure si es tractava d'un home o d'una dona. Tot i voler-se convèncer que estava tranquil i que no hi havia res a témer, tenia el pols accelerat. I si tots aquells anys a la Torre Fosca l'havien canviat? Era el més probable, per molt que es negués a creure-ho.

L'Ares s'hi va acostar. Què passaria si no la creia? Què passaria si intentava matar-la? Ella representava tot allò que ell odiava.

Ell va avançar uns passos. Estava venut, i ho sabia. Si ella volia, el mataria abans que pogués adonar-se'n. No podia fer més que confiar en el seu instint. Perquè, contra tota lògica, l'Arnau estava convençut que no havia vingut a matar-lo.

Quan van ser l'un davant de l'altra, l'Ares va deixar caure la caputxa que li cobria el rostre. I es van mirar als ulls. Es van reconèixer a l'instant, però els anys de separació es van instal·lar entre tots dos com un mur que cap dels dos sabia com fer caure.

- Has vingut sol.
- Vam fer un pacte. I l'he complert.
- I jo.
- Com sé que no m'enganyes?
- Com sé que no ho fas tu?
- Vinga, Ares, si et plau! Que et penses que no sé que podeu fer-vos invisibles, si voleu? Que et penses que no sé que tens els teus animals amb tu?. Sé que m'estan observant, i que han comprovat que he vingut sol.
- Estàs ben informat.
- Ja hauries de saber que en qualsevol guerra, com més informació tinguis de l'enemic millor.

Guerra. La paraula li va caure a sobre com un gerro d'aigua freda. La noia va adonar-se de com en seria de difícil que l'Arnau confiés en ella. Que el noi sabés que ella tenia un falcó no era cap sorpresa. Tots els mags en tenien un. Però sabia que ella tenia més d'un animal. Sabia, doncs, que tenia un llop de les cavenes. L'Arnau sabia perfectament amb quin tipus de mag s'enfrontava.

- Arnau, sóc jo. Sóc l'Ares. No sóc l'enemic. No he vingut a lluitar. No he vingut a matar-te.
- I com saps que, si lluitéssim, em mataries?

L'Ares va rebufar nerviosa. No s'esperava tanta agressivitat. Li va parlar amb un menyspreu del qual es va penedir de seguida.

- Saps perfectament que podria matar-te sense desembainar l'espasa. Però no he vingut a això.
- I a què has vingut?
- El Gran Mag Arthelmis ha mort ....
- ... en mans del seu deixeble, ho sé. Has estat.... tu? -el rostre del noi es va contraure, tot i que va intentar controlar-se. Era cert, era capaç de matar. Ara sí, tenia por- Per què?

L'Ares li va explicar. Mica en mica va anar revivint tots aquells anys a la Torre Fosca. Els intents d'escapar-se, com l'havien castigat, com havia decidit venjar-se i com, finalment, havia aconseguit fugir.

- Tot això m'està molt bé, Ares. Una història molt trista -el to sorneguer del noi la va ferir, no esperava allò-. Però tu vivies entre coixins, tenies plat a taula cada dia, dormies còmoda en un llit, mentre tots nosaltres passàvem gana i fred, mentre els teus senyors ens esclavitzaven. Ens han estat matant impunement, Ares! Tu i els teus se suposa que ens havíeu de protegir, havíeu de cuidar de nosaltres, ens havíeu de governar a tots per igual!!! Vivíem en un món sense diferències fins que vau arribar vosaltres!!! Els meus pares són morts, Ares. Els van matar a sang freda, enmig d'un camí!!! I ningú no va fer res, ningú no.... -sense adonar-se'n, l'Arnau havia començat a cridar. La ràbia i la impotència de tots aquells anys li sortien per la gola amb tota la força de què era capaç. Fins que la veu sel li va trencar.
- Arnau jo...
- Tu què, Ares? Tu què? Tu no en sabies res? Tu no podies fer-hi res? No és culpa teva? Han passat més de deu anys!!! Em vols fer creure que en tot aquest temps no has tingut mai l'oportunitat d'escapar-te? Es pot saber per què has tornat ara? Què vols? Expiar la culpa? -va inspirar per provar de calmar-se- Per què m'has fet venirt? Què vols?
- Ajudar-vos -l'Arnau la va mirar als ulls. I tot i que pràcticament no reconeixia la noia que tenia al davant, alguna cosa dins seu li va dir que deia la veritat-. Podria haver-me escapat fa cinc o sis anys, sí. Però ara, Arnau, ara... Ara puc ser-vos realment útil. Conec la Torre Fosca i els seus dirigents, sé com pensen i com actuen. I el més important de tot, són molt pocs els qui poden enfrontar-se a mi.