dentifrici amb gust a escàndol

El dia que ell va canviar de dentifrici va canviar, alhora i sense ser-ne conscient, la seva vida. Després de fixar-se en l'embolcall i veure aquella noia fent una mena de ganyota, s'horroritzà. Dubtà si escollir aquell o un altre però com més el mirava més fascinant li semblava aquell gest. Va començar a resultar-li simpàtic, el trobava gairebé prodigiós. I és que per ell, aquella ganyota -el que la resta anomenaren "somriure"- era del tot desconeguda.

Vivia en una vila ombrívola, freda; on mai s'hi havia aturat cap circ. De nen no reia perquè no li havien ensenyat a fer-ho. De fet, els pares ni tan sols somreien, no els n'havien ensenyat tampoc. Algun metge que l'havia vist havia pogut comprovar l'estranya atròfia dels músculs de la cara. Un problema muscular que s'havia anat transmetent de pares a fills al llarg d'incomptables generacions privant-los de somriure. Potser no se n'havien adonat, potser els era igual. Però ell amb l'embolcall del tub de pasta dentífrica, es plantà davant el mirall disposat a acabar amb el problema.

Primer, va forçar-se la boca ajudant-se dels dits, movent els llavis fins aconseguir una ganyota semblant al somriure de la fotografia. Un cop aconseguida, treia els dits i els seus llavis tornaven a la posició inicial. Després de tres dies repetint l'operació, la decepció es feia cada vegada més gran en veure que un cop rera l'altre, al treure els punts d'anclatge, la ganyota es desfeia. Va pensar que el mètode dels dits era massa casolà. Així que va anar al supermercat a buscar alguna cosa que podés servir-li. Va veure el cotó fluix però li va semblar ridícul haver-se d'emplenar la boca d'allò. A més, que d'aquella manera no aconseguiria pas somriure. Va veure els escuradents rodons però va pensar que amb allò fent pressió entre geniva i geniva es faria mal. I va ser quan va trobar els bastonets per les orelles que va mostrar-se satisfet. Eren blaus, de plàstic, amb un tros de cotó als extrems. Va caminar a pas lleuger fins a casa, ansiós per provar els bastonets. Va posar-se davant el mirall de nou: en una mà duia l'embolcall de la pasta de dents i a l'altra els bastonets de les orelles. I va començar a procedir.

Va posar-se un, dos, tres, fins a quatre bastonets mantenint-li la boca oberta. Mentre els duia cuinava, llegia el diari, mirava la televisió per tornar després al bany a mirar el resultat i decebre's de nou. Quan a punt d'acabar tots els bastonets, va treure-se'ls decebut sense ni tan sols plantejar-se d'anar fins al mirall, sense ni tan sols adonar-se que aquell cop era el definitiu. Els músculs de la cara li tibaven els llavis tots sols. La pell esdevenia més lluent, la sang es precipitava cap a les galtes tenyint-les d'un color rosat bastant més saludable que el blanc que el precedia. Sota el pòmul dret es dibuixava un clotet. Les celles s'arquejaven, els ulls reeixien, la mirada s'avivava. Els llavis també envermellien i deixaven entreveure una dentadura gairebé nacrada. Si no hagués estat el primer cop que ho feia, s'hauria dit que aquell era un somriure perfecte.

I va sortir al carrer i no va tardar gaire a sentir que el miraven. Es formaven grupets per allà on passava i tothom comentava el grotesc somriure que lluïa. Alguns el miraven ofesos, a d'altres se'ls contagiava el somriure. I els ofesos s'ofenien encara més, i a l'ofendre's feien somriure encara més als contagiats que al seu torn, fenien ofendre encara més als ofesos. I si no hi havia hagut prou escàndol, l'home que no era conscient que somreia va veure el seu reflex al vidre d'un aparador i va adonar-se així de la proesa. Va entrar al bar i es mirava al posa tovallons metàl·lic. Va explorar les possibilitats que aquell gest li oferia i va començar a riure. Tothom se'l mirava. Però no va ser fins que va comença amb les riallades que li van cridar l'atenció. Va haver de sortir del bar sense poder parar de riure estrepitosament. I al carrer, altre cop, simpatitzants i ofesos es dividien al seu pas. La població dividida en dos grups, adéu a la monotonia.

Quan va arribar a casa va trobar-se la bústia plena de notes amb to no massa amistós. El contestador sobreeixia d'amenaces. I l'home que era conscient que somreia va haver de canviar de dentifrici perquè el seu havia estat retirat temporalment. Fins que no van posar-hi un embolcall menys provocador que s'endugué els somriures del poble a canvi de la nova, però ja coneguda, falsa monotonia, tranquilitat artificial.