Demà plourà

Les llàgrimes cobrien el vell rostre d'en Jordi. Plorava i no sabia el què. Eren temps d'una pau freda, plena de misèries i demés calumnies humanes (si és que encara ens podíem catalogar en nom d'aquella quasi extingida espècie, humans…). En Jordi, antic professor d'antropologia, mirava per la finestra de la seva casa i seguia plorant, es sentia sol i es lamentava davant d'aquell espectacle cruel que havien anat teixint les titelles de la nova tecnologia. L'evolució havia fet el seu camí: una societat de persones preparades pel consum i destinades a produir havien gelat els cors dels infants.

Va sonar el telèfon de casa i s'aturà el plor impotent del trist antropòleg. Un vell company de classe es trobava amb la mateixa situació. En Jordi a n'aquella trucada hi va veure un raig d'esperança. Entre converses de fum, el dilema dels dos era si havien de trobar-se o deixar fer....

La pròpia idiosincràsia dels vells mestres apropà les distàncies i els anhels d'aquells antics comediants. Sense voler caure en el parany de ser unes noves titelles en el món de l'absurdesa els dos navegants intercanviaren els seus punts de vista i les seves inquietuds a través dels seus ordenadors de casa. Com a dos enamorats, no volien tenir llargues converses en aquell immens món de xarxes, piratejat i insegur, no volien ser una mostra més de la derrota de les relacions humanes i decidiren trobar-se a l'antiga biblioteca de la plaça St. Jaume II, on podrien fer l'"amor" sense jutges.

- Per què plores?
- Ja ho saps. Davant aquesta situació soc impotent.
- Nosaltres deiem que plorar per impotència podia ser sa però...
- Hi queda alguna cosa més sana?
- Potser si deixem de plorar...
- No crec que les meves llàgrimes deixin de fer "plorar" el meu entorn
- El teu entorn potser no, però tu... o és que has deixat de creure en tu mateix?
- He deixat molts anys del meu viatge intentant mostrar el per què del comportament humà, i ja veus de què ens ha servit...
- Tu per què ensenyaves?
(silenci)
- L'ensenyança no té cap patró, jo ensenyava per la riquesa dels coneixements, no ambicionava amb cap mena de demà.
- Llavors amb açò vam fallar, l'ensenyança no té sentit sense el futur.
- Què voldries haver eliminat les assignatures de tecnologia?
- No, les ambicions de cadascú han de ser respectades
- Així doncs?
- Potser si haguéssim posat un patró de conducta en l'ensenyança..
- Un patró de conducta? Amb a quina finalitat?
- En la de no arribar a l'extrem actual
- Tens una fórmula per acabar amb les ambicions?
- No, però hauria d'haver existit. Tenim cobertes moltes de les nostres necessitats, però no controlam ni la més mínima passa nostra. No puc viure sense tenir coberta la necessitat més bàsica, no vull que em controlin els nombres, les senyals...
- Has sentit parlar de l'ignorància?
- No bromegis. Puc ser ignorant i viure com un més però no puc deixar de pensar en què ens hem convertit.
- La nostra malaltia és irreversible. Plora si vols, però els teus laments s'esfumaran en l'eternitat sense més importància. I té, pren això.
(silenci)

La malaltia irreversible diagnosticada a la societat per alguns va ser la salvació, per altres, la mort. Per altres, el purgatori des d'on sobreviure en un núvol de boires en el camí que no s'acaba mai...