Deliris de grandesa

Un relat de: guellson
Li agradava dir que havia nascut maleït, que era el fill pròdig de la ràbia i l'avorriment. Una víctima més de caps de setmana insulsos que transcorrien entre cerveses eternes i problemes de fàcil solució. Havia decidit que no es deixaria derrotar fàcilment perquè havia assumit amb resignació la irrellevància de la seva vida, així que vagarejava sense massa perspectives per un món que ni l'havia maltractat ni l'havia estimat. L'únic que podia fer era seguir allà, a la deriva, sempre als albors d'uns temps millors que no acabaven d'arribar mai. Cert era que es queixava, però avançava amb envejable constància pel camí que marcava una agenda atapeïda de cites poc importants. Li agradava quedar-se a casa, rellegint i corregint plecs de pàgines que, a part d'ell, no es llegiria mai ningú. Explicava històries sobre gent que no coneixia que vivia a llocs que ni havia visitat ni visitaria mai, i s'inventava les seves vides, creient-se amb el poder suficient per jutjar els seus actes, amb la vehemència de qui es pensa que és superior però que se sent tan incomprès que no farà res per demostrar-ho.

Més per inèrcia que no pas per interès, de tan en tan girava el cap en direcció a la finestra. Absort en el seu món, en cascades d'idees gens fàcils de domesticar, les hores s'escolaven sense que pogués alentir les broques. Quan sentia fluir dins les seves venes aquella energia no hi havia res que el pogués forçar a aixecar-se de la cadira, temorós de que la inspiració que en ocasions el feia sentir especial s'esfumés i s'hagués de sentir de nou com un més d'aquells individus vulgars als que tant li agradava ridiculitzar. S'absorbia fàcilment en judicis pretensiosos carregats d'egocentrisme que dissimulava en recargolades construccions gramaticals; des de la tranquil•litat del seu escriptori arreglava un món en el que era massa poruc per participar.


En una de les seves habituals incursions mentals cap a la vida dels altres li va semblar sotjar un bar del poble on, en aquella nit estèril, els seus amics s'havien aplegat per fer cerveses i mirar-se de reüll a noies amb qui mai s'atrevirien a parlar. Hores més tard, quan quadrar unes quantes passes seguides seria una tasca complicada, sortirien del bar i es penedirien la seva manca d'iniciativa i perjurarien que el cap de setmana següent tot seria diferent, que mai més serien covards. I malgrat un resquitx de sinceritat els obligava a reconèixer que allò no passaria mai, es mantenien sempre en aquell camí tortuós en el que cada nit es convertia en una nova oportunitat per obviar parques realitats i lluitar per la realització d'uns esdeveniments que s'antullaven propis de persones molt diferents a ells. Els seus amics feien la supervivència encara més enrevessada. Al seu cervell confluïen delicades combinacions que a ell mateix se li feien complicades d'esbrinar; trencaclosques freudians dels que es vanagloriava de poder resoldre. Sovint es preguntava si no era millor fer-ho tot més fàcil i deixar de banda aquell desmanec de maldecaps que el torturaven i que no li farien cap servei un cop estigués mort, i llançar-se a la recerca de paradisos terrenals en companyia de l'alcohol i d'aquells amics que tan sovint rebutjava. De vegades cedia. D'altres, massa aclaparat per aquella munió d'idees que flotaven dins el seu cap, es quedava a l'habitació fent garbuixos en fulles de llibreta que al cap d'una estona menysprearia, i l'endemà al matí es despertaria de nou al sofà, més confós i perdut encara que la nit anterior. I allí, en aquella vida hostil, turmentat per ànimes passives amants de cançons de moralitat fàcil, es debatia entre el que ell creia que era la supervivència i la mort en la monotonia que d'altres tan anhelaven, si això era a canvi de diners i un modus vivendi de fracassats que feia les delícies dels amants dels temps moderns en els que vivíem. Al seu voltant tot es desenvolupava amb tanta normalitat que fins i tot feia una mica de fàstic.

De cop i volta sentí un desig irremeiable d'esbrinar quin era el batec de la ciutat aquella nit. Una espessa feixugor que no havia notat en tota la tarda es desplomà damunt seu des de les forçudes bigues de fusta que sostenien el sostre de l'habitació. Dins seu, una remor desagradable lluitava per fer-se nítida; intentava raonar, amb els músculs tensionats per la presència de franctiradors imaginaris que l'observaven posicionats al llarg del mar de teulades que s'estenia sota la nit, disposats a ajusticiar-lo si errava en els seus pensaments. Havia idolatrat els seus anys d'adolescència amb tanta fermesa que s'havia oblidat de viure la vida com tocava. Festes impossibles en acollidores tavernes que semblaven d'un altre món s'havien esfumat amb el pas dels anys. Fità la finestra i s'adonà que a fora havia començat a ploure dèbilment. La nit avançava implacable i des del seu escriptori podia ensumar la olor d'aquella pluja fina però molesta, que obligava els pocs caminants que restaven al carrer a apressar-se a cercar l'aixopluc de les seves cases. Jugà una estona amb el bolígraf fins que fou impossible seguir reprimint el desig de sortir. Els divendres sempre havien estat dies en els que tota frustració s'esvaïa i albirava la possibilitat de fer-se esperances infundades sobre què es trobaria en els locals estranys les entranyes dels quals albergaven mons dels quals sovint es pensava que havia estat vetat.

Va desafiar el sedentarisme crònic per sortir de l'habitació i prendre's una dutxa. Al cap de poc sortí al carrer, on la pluja havia cessat i el cel lluïa clarianes esperançadores. El carrer estava mort, buit. De camí cap a l'estació semblà trobar-hi més ambient, però no fou suficient per convèncer-lo de passar el vespre allí. Havia deixat el reproductor de música a casa: tenia ganes de sentir el soroll del món, el rugit d'aquella llibertat momentània. Amb unes quantes gambades es va plantar a l'estació i va pujar al tren escapolint-se del control. Semblava que algun encarregat havia ignorat la incipient tardor i l'aire condicionat fuetejava el vagó amb bafarades de fred desagradable. Es va asseure davant una senyora molt elegant, d'arrugues mal dissimulades que convergien en unes galtes molsudes, i que en veure'l va prémer amb força la bossa contra el pit. Fent cas omís a la desconfiança que semblava projectar en la dona, es va recolzar contra el vidre que el separava de la pantalla negra que la nit oprimia contra el tren. Les últimes llums mostraren a tota velocitat els últims edificis del poble: després les enormes i impersonals naus industrials van precedir la nit més absoluta.

La remor de l'estació principal el desvetllà del seu dèbil son. En abandonar el vagó se sentí aclaparat per les llums i els sorolls que bullien a les entranyes de la ciutat. Havia agafat l'últim tren i a l'estació ja hi quedava poca gent, a part de vigilants de seguretat i drogodependents que assetjaven viatgers a la recerca de xavalla. S'aturà en un dels múltiples bars per fer un entrepà i es disposà a afrontar en solitari la nit metropolitana. A la superfície d'aquella ciutat, que per més que la trepitjava sempre li era estranya, se sentia com un nen petit en un parc d'atraccions obert només per a ell. Es perdé sense rumb fix en carrerons que feien pudor de pixat, en avingudes cèntriques atapeïdes de gent i botigues en les quals mai li passaria pel cap d'entrar. I curiosament, ara que es trobava submergit enmig de la multitud que transitava pels carrers que ell tan creia estimar, li semblava estar envoltat d'individus estúpids, elegants com anaven, vestits com mai gosarien vestir-se entre setmana, lluint pentinats testimonis d'hores i hores davant el mirall per més que ningú els comentava com de guapos i guapes estaven. Riallades hipòcrites enceses per acudits dolents i comentaris inofensius navegaven en la nit, i noies divines que perdien el cap per melodies que les transportaven a relacions idíl•liques que més tard s'encarregarien de dinamitar onejaven els seus cabells perfectes davant les mirades embadalides d'aquell amic esperançat de que potser aquella nit sí, que aconseguiria estar amb ella. Noves esperances, noves promeses, flotaven en l'ambient d'uns bars en els quals ara no s'atrevia a entrar, aterrit per la onada de companyonatge que semblava haver-s'hi desplegat.

Va dirigir el seu caminar pesarós cap a un barri allunyat del centre d'on esperava deslliurar-se del sobrecarregat baf de les falses aparences. Vells sense sostre furgaven en cubells d'escombraries i prostitutes que sobrepassaven els cinquanta anys s'atansaven a clients potencials amb agressiva sensualitat, mostrant amb orgull els seus pitrams decaiguts. Una intensa pudor de resclosit fluïa cap al carrer provinent dels descuidats llindars on vivien famílies immigrants d'escassos recursos. Al cap de poc de deambular va empènyer la pesada porta de fusta d'un bar musical que anunciava l'adveniment d'un concert. Es trobà en un local rònec, desatès. Va asseure's a la barra i demanà un got de whisky. Tres tamborets a la seva dreta, un individu de vistosa cresta taronja i jaqueta de cuir farcida de xapes de grups es mirava amb recel un tub de cervesa tot movent el cap al ritme de la música. Les llums del local estaven enfocades cap a l'escenari desert i això deixava la barra embolcallada en la penombra, il•luminada només per la dèbil llum d'una bombeta a la que no presagià gaires més vetllades. El cambrer l'informà de que el concert ja feia una mitja hora que havia finalitzat, però que quan acabessin de desmuntar totes les andròmines de l'escenari posarien música. Dirigí una ullada ràpida al local. A pesar de la deixadesa que es respirava en aquelles parets semblava ser un lloc popular fins i tot per a gent normal. Parelles d'enamorats que fugien de les mirades alienes feien manetes asseguts als sofàs del racó; grupets de joves s'aplegaven al voltant de taules colgades d'ampolles de cervesa. De cop i volta una música estrident començà a ressonar pels altaveus i apagà qualsevol intent de conversa entre els clients.

Un individu alt, de cap afaitat i mirada calmada es va atansar cap a la barra i s'assegué al tamboret del seu costat. S'adreçà a ell amb un balbucejar atropellat del que deduí que era el cantant del grup que havia tocat aquella nit. Havia arribat fins allí amb dificultats, caminant en sinuoses tentines: la nit havia començat d'hora per a ell. Li va demanar un cigarret. “No fumo”, va respondre ell, disculpant-se. A pesar de la indiferència del to, aquell incís fou suficient per iniciar una conversa superficial en els seus prolegòmens que es va anar enredant en temes més profunds en els que els dos semblaven sentir-se còmodes. El misteriós individu, vestit amb una jaqueta de cuir d'on penjaven cadenes sense cap funció aparent, va adoptar amb el pas dels minuts una veu ronca, de senglar, amb la que barrejava sense embuts històries personals acumulades al llarg de la seva vida de cantant amb inacabables retòriques sobre la seva particular visió del món. S'enfarfegaren l'estona suficient com per guanyar-se una confiança mútua, d'aquelles que tenen data de caducitat des del primer minut; l'atmosfera es va carregar, atiada per la gran quantitat de cigarretes que l'individu havia aconseguit robar del bateria del seu grup i que encenia una darrere l'altra. Va ordenar dos gin-tònics bo i recordant al cambrer que l'encarregat li havia promès barra lliure a ell i als de la banda aquella nit. “No et preocupis, jo t'invito!”, s'apressà a dir en veure que el seu interlocutor es treia la cartera de la butxaca. Llavors s'intrincà de nou en un monòleg pretensiós: en aquest món hi ha molt espavilat sense principis, li explicava. Tanta llibertat personal ha aconseguit que la gent no sàpiga on va, que tothom es quedi adormit pel ritme que marquen ídols de plàstic i himnes que limiten el seu intel•lecte, obligant-nos a adular modes passatgeres i sense cap mena d'interès en aprofundir en coses que realment valguin la pena. Estem atordits... i va repetir aquella paraula vàries vegades en un poderós eco del que ressonava dins el seu cap. Se'l veia atabalat o això semblava demostrar la avidesa amb la que va liquidar el gin-tònic per, tot seguit, demanar un cubata de rom amb taronja. El cambrer d'abans devia haver acabat el seu torn en algun punt de la conversa però cap dels dos havia advertit la seva marxa. Fóren atesos per una atractiva cambrera rossa els turgents pits de la qual s'endevinaven trapelles darrere una cenyida camisa blanca pensada per fer les delícies dels clients masculins que freqüentaven el local. “Això ho paga la casa”, li recordà el cantant. La noia féu que si amb el cap i desaparegué tan ràpid com pogué a servir una parella a l'altra punta de la barra.
Al cap d'una estona de conversa es produí un silenci momentani que aprofità per assimilar les incipients martellades de l'alcohol al cervell. Es trobava en aquell punt en que estava obligat a combatre la son amb més i més alcohol. En algun racó de la seva memòria brollaven records borrosos de concerts a l'aire lliure i cerveses aigualides servides en gots de plàstic retornables. Aquelles festes que havia freqüentat de jove, quan es pensava que encara tenia tota la vida per davant però no sabia que a la llarga l'únic que faria era soterrar-la en nits repetitives, li sobrevenien ara a la ment en forma de deja vu de quelcom que no havia passat mai, o del que no era prou conscient com per estar-ne orgullós. Tot havia acabat essent diferent de com ho havia pensat i sempre n'havia culpat els altres. O bé era massa orgullós per admetre un mínim error, o potser tenia por de reconèixer que tanta responsabilitat l'havia acabat matant. Trobava molt més fàcil enfilar-se a l'esquena dels altres i que fossin ells qui portessin la veu cantant, i ell només un genet despistat que dictava en silenci sentències apocalíptiques a les que ningú no semblava parar atenció. Res de tot allò no havia canviat al llarg de tots els anys que portava donant voltes a les seves aventures i desventures, fossin memorables o d'aquelles en les que desitjava no haver participat mai.

El seu camarada es va beure encara una última cervesa i s'aixecà del tamboret després de tres intents frustrats en els que per poc acabà al terra. Es va acomiadar d'ell repetint vàries vegades que podia venir amb ells, si volia, que se n'anaven al seu local d'assaig a fer petar la xerrada abans d'anar a dormir, que per molts bars que hi hagués en aquella ciutat no n'hi havia cap que valgués la pena. Va declinar elegantment la invitació per més que sabia que al cap de pocs minuts s'en penediria. Els altres membres del grup, dos individus de cabells llargs i panxa de cervesa, es van apropar a la barra i, després de presentar-se, van desaparèixer per sempre més darrere la porta. Sense ningú més amb qui compartir les inquietuds que suraven en l'ambient, va demanar un altre whisky i se'l va beure tan de pressa com li permeté el seu maltractat fetge. Pagà la consumició a la cambrera i es disposà a afrontar, amb la ment enterbolida per l'alcohol, el fred d'una matinada que havia anat avançant sense que se n'hagués adonat. Resseguí amb dificultats el mateix camí pel qual havia arribat, sol enmig d'una ciutat deserta. Aquells carrers abans plens de vida i oportunitats li semblaven ara hostils, com si durant l'estona que s'havia estat allí dins alguna força malèfica s'hagués apoderat del món. Es va posar les mans a les butxaques i va exhalar una bafarada d'aire: el fred s'havia coagulat dins seu i li havia glaçat la sang. Pel carrer rondaven borratxos que se'l miraven amb cara de buscar brega; intentant esquivar els ulls agressius que el buscaven va caminar cap al centre.

Sentia ara que el pes de la ciutat era una càrrega inesperada damunt les seves espatlles. Els llocs per descobrir que fins ara havia vist com un repte eren ara una responsabilitat massa gran a assumir. Els vestigis del seu passat confús dissenyaven uns designis difícils d'esquivar; havia construït futurs idíl•lics basats en records de persones que havia volgut ser, però que mai havia conegut. El centre de la ciutat havia estat pres pels serveis de neteja que emprant titàniques mànegues d'aigua vetllaven per eliminar qualsevol rastre de l'inframón que s'havia anat desplegant al llarg de la matinada. Aviat la plaça tornaria a lluir esplèndida, al servei de turistes que observarien embadalits les meravelles d'una urbs que lluitava per perdre la seva personalitat a marxes forçades i a còpia de la obertura desenfrenada de botigues de moda. Descendint per les escales mecàniques per accedir a les vies del tren que el retornaria a casa se sentí com un Dante qualsevol, disposat a expiar els pecats als que havia exposat la seva vida, i es preguntà si aquell viatge que emprenia era el viatge definitiu cap a una vida guiada per la cordura. La plataforma estava infestada d'individus indesitjables que dormien la mona estirats als incòmodes bancs metàl•lics destinats al suposat benestar dels viatgers: mirades de fàstic els jutjaven sense dissimulació. Tenia set, gana i era conscient de que tot ell emanava un horrible tuf de suat que no semblava pas passar desapercebut per aquells que cometien la insensatesa d'apropar-se a ell. El tren va arribar al cap de pocs minuts. S'assegué a l'últim vagó: estava sol. Sentint-se frustrat per no haver pogut esdevenir aquell poeta de l'apocalipsi que tan havia desitjat, va perdre la mirada en el buit mentre les portes automàtiques del vagó es tancaven davant seu, retornant-lo, si no s'adormia, cap al lloc d'on sempre havia cregut voler fugir.

Comentaris

  • gràcies![Ofensiu]
    guellson | 27-03-2011

    moltes gràcies copernic! m'alegra saber que t'hagi agradat. sempre és agradable saber que la gent té interès i satisfacció en el que un escriu. vejam si puc recol·lectar més valoracions positives.

  • Molt bo![Ofensiu]
    copernic | 27-03-2011

    He fruit de debó amb la lectura d'aquest relat de narrativa fluïda, ric de vocabulari, amb una mica de lirisme, bona constucció del discurs i m'hi he vist reflectit en alguna etapa de la meva vida: desorientació, dubtes, sensació de petitesa, sentiment de solitud, sensacions que m'ha tornat a encalçar en llegir-te. Enhorabona! Faré propaganda d'aquest relat en el fòrum. Salutacions.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

guellson

5 Relats

2 Comentaris

1778 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00