Delirirs entre pinyons i ordenances

Un relat de: sacdegemecs

Benvolguda i excelsa regidora de Cultura de l'Ajuntament,
Com que la meva irreprensible i a la vegada insondable capacitat d'estimar, sempre s'ha vist enterbolida per una timidesa extrema, he cregut obrar en justícia i deixar que sigui el vostre venturós criteri d'edil circumspecte i posseïdor del verb concís, l'autèntic garant de les matusseres paraules que tot seguit passaré a fer-vos vostres.
Seria fàcil i fins i tot una mica obscè parapetar-me darrera la gèlida complicitat d'un Microsoft Word obsolet que ja comença a fer figa, per manifestar tot allò que sento per vós, respectable senyora. Us seré franc, fins i tot tan franc que us pot semblar massa trobadoresc pel pragmatisme de l'època que ens ha tocat viure. Si us avanço que un tall de coca de pinyons en va tenir la culpa de tot plegat, potser em prendreu per beneït o, com a mínim, per burleta. Ara que ja tinc prou macerat el record, em plau retrobar-me amb aquella tarda de juny: havia baixat a fer el manefla des de nord enllà on la gent no és més neta, ni més culta, ni més deslliurada, ni més feliç que en aquest llogarret de pau mediterrània on vós residiu. Els nens atenien les evolucions d'una pallassa de nàpia tòpica, típica i manifestament esdrúixola, que els donava joc des de l'escenari; els xinesos, equatorians i magrebins més àvids i lúcids maldaven per a posar en lloc segur llurs diplomes del nivell B de coneixement de llengua catalana; les àvies mostraven, a les amigues més resignades amb llur galvana senil, les seves artesanies de paper maché… Tot deixant-me portar per aquella placidesa tan poc buscada i tenint-vos a vós, per primera vegada, com a mascaró de proa, vaig començar a entendre que Déu passés per les vostres contrades en primavera (tombant l'estiu) i que tot cantés al seu pas…
Amoreta, tot i aquestes elucubracions redimensionades i fora de context, no us penséssiu pas que m'hagi oblidat de vós ni de la suculenta llepolia de flequer que executà com a impertèrrita alcavota. Abans de continuar, senyora, permeteu-me que em rabegi, a cor què vols, amb la història que he encetat unes línies més amunt. Admeteu-me, amb la discreció que fa al cas, que a tots dos ens va recórrer el mateix estímul golafre gairebé de forma simultània; amb tot però, ni que fos per fer-se amb un exigu tros de coca, i com a elemental norma de conducta, ens calia ser cautes i educats. Vós, com a ens entenimentat que comporta tota responsabilitat política mentre que jo, com a alumne avançat en moral encotillada i hereu atàvic d'un estricte respecte a l'ordre jeràrquic establert, oimés tenint en compte qui jugava com a foraster i qui ho feia com a local. De sempre ens han dit que abans que qualsevol altra cosa, les persones ens devem respecte; és per això que en el nostre assalt a les safates, evidentment, no hi hagué cap pacte previ, però sí un generós amanit de senderi i d'exquisida racionalitat. Així, doncs, a dos quarts i tretze minuts de set, l'atzar va portar-nos a atacar, a quatre mans, les poques vitualles que encara quedaven damunt la taula dels jardins on se celebrava l'acte central de la festa. Pel que fa a la beguda, en canvi, no hi hagué cap mena de pugna sibil·lina. Vós vau encalçar la castigada ampolla cocacola baixa en no sé què i mentre que jo me les havia amb un entofinat batut de cacau dels de tota la vida. La cosa però, va prendre una perspectiva més subtilment espinosa, davant del parell de talls de coca que s'havien salvat de l'escomesa barbàrica d'una multitud afamada de cultura i d'estómac. Un dels dos bocins s'escapava a les més elementals normes de la geometria tradicional, mentre que l'altra formava un rectangle gairebé impecable i fàcil de calcular-ne el volum. Sens dubte, el tros més amorf era el més gran, però esgrimia, com a contrapartida, un apreciable dèficit de pinyons. Com que no era moment d'entrar en litigis estèrils de pantagruèlica naturalesa, no ens vam adreçar la paraula, però sí que intercamviàrem una lànguida mirada d'assentiment mutu. Estimada, regidora, heu de saber que, a partir d'aquell dia, la intensitat dolcíssima de la vostra cristal·lífera llambregada m'ha acompanyat per sempre més. Mireu si em va arribar lluny el vostre hipnòtic esguard, que trasbalsat i corprès ni vaig adonar-me que les meves dents decapitaven una d'aquelles figures de paper maché, que la irresponsabilitat d'una àvia badoca havia deixat just al costat del tros de coca més poliedrícament correcte.
A partir d'aleshores, estimada, la meva vida gira a l'entorn de la vostra persona i el vostre record fugaç; fins us tinc present en flaixos tan divergents i poc compactes com quan aquell estaquirot brasiler de calça curta marra un penal, quan els meus nebots fan cagar el tió o quan hom abandona sobre la meva bústia tones de paper que canten les virtuts dels mobles d'Ikea. Diuen que canalla naixem, canalla ens tornem, és ben cert. A partir de l'esmentat incident, no m'he estat d'aprofitar qualsevol excusa per fer cap al despatxos de la Regidoria que vós comandeu. Per estar a prop vostre, he mentit, he pecat de paraula, d'obra, d'omissió i, sobretot, sobretot, de pensament. Estimada, estic convençut que em recordareu fàcilment per la meva polivalència; m'he presentat davant vostre com a corredor d'assegurances per a biblioteques públiques, com a fumigador especialista en el corc que es posa en els llapis de colors Alpinos dels estudiants de Secundària, com a conferenciant expert en desmemòries històriques. Cal que ara us recordi, ara, adorable damisel·la, la meva fasceta de quintacolumnista indomable que va fer explotar al nassos del vostre cap de l'oposició aquella trama tan envitricollada que, entre tots, li havíeu teixit? Us heu aturat mai a pensar què és en realitat el que em va induir a jugar-me-la, tan a cor obert, sinó la vostra discreta i melosa proximitat?
Per molt que m'escarrassi a negar-ho, d'ençà d'aquella tarda canicular, les meves nits no han estat mai més igual; sense proposar-m'ho he posat nom i rostre als meus somnis. Fins i tot, he arribat a agafar una autèntia tírria, a aquell burret de peluix que tanta companyia m'havia fet a les llargues estades d'exili voluntari com a cap dels Minyons Escoltes a Capdevànol... i és què n'ha de ser molt, de diferent, el pèl sintètic del quadrúper fet a la República Popular Xina, enfront els rínxols majestàtics de les vostres aixelles, sempre presents als meus deliris de legitimació pseudofetitxista! El que donaria per estimbar per qualsevol espadat l'ase de naturalesa ortopèdica, per sempre més, a canvi d'una sola nit amb vós, sense intrusisme de cap mena. Preneu-ne bona nota: ni telèfon, ni agenda, ni tietes sordes i garrepes, ni els darrers capítols de Cuéntame cómo pasó... Vós i jo, sols, absolutament, incondicionalment sols: amb coca o sense.
Estimada regidora, amb gran dolor us he de dir que va arribant l'hora de posar punt i final a aquesta carta la qual he dubtat tant a escriure. M'agradaria cloure-la però, amb les paraules més belles que hom hagi redactar mai: sóc però, un autèntic negat en tals el·loqüències... espero que no m'ho tingueu en compte a l'hora de passar per caixa, què diuen!
Tot i aquest recull de bones intencions, bo i aparcant el meu plantejament oníric per caure en el parany del pragmatisme més catalanesc, nostrat i fins carrincló, em sento autoritzat per fer una darrera crida al discerniment i al sentit comú. Permeteu-me, doncs, acomiadar-me de vós amb un consell que hom agrairà, d'allò més. Enguany, amoreta, procureu ser una mica més generosa en el farciment de la taula que oferireu als convidats o, altrament, absteniu-vos d'acostar-vos-hi a buscar alguna cosa per matar el cuc: si algú, se us atança amb la poc ocurrent excusa de la textura dels pinyons, no responc del que pugui passar... Us prometo que, malgrat aquest bel de xai primerenc que m'acompanya sempre, quan m'emprenyo tinc força mala llet!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66425 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com