DELICIOSA VENJANÇA

Havíem quedat per sopar. Com que tant el meu amic com jo mateix anem curts de calers, el local escollit va ser el de sempre, perquè reunia les condicions adequades a les nostres disponibilitats econòmiques i a les nostres preferències gastronòmiques. El preu és ajustat, el menú variat, la cuina casolana i ben feta, la família que el porta és atenta i amable, l’ambient és tranquil i acollidor i la clientela que hi va és bastant normal.

A mig sopar, van fer la seva entrada triomfal un grupet de sis animades dones en un palès estat d’eufòria i excitació. No eren ni jovenetes ni madures. Estaven en aquesta etapa de la vida en que la femineïtat es mostra en plenitud. Vestien amb elegància i es movien amb fresca desimboltura. Cap d’elles no desentonava del grup, talment com si les haguessin triat expressament. Era una colla que feia molt goig de mirar-les i, és clar, en les vam mirar amb curiositat. No podien, de cap manera, passar desapercebudes.

Es van asseure un parell de taules més enllà de la nostra. Mentre esperaven que els servissin el que havien demanat, engrescades com estaven no van parar de fer xerinola. Ves a saber de que parlaven i de que reien. Però s’ho passaven d’allò més be i se’ls notava molt. El local s’havia anat buidant a mesura que la gent acabava de sopar i se n’anava. Ja només quedarien elles perquè nosaltres, que ja havíem pres el cafè, érem a punt de marxar.

El meu amic feia el camí cap a la sortida i jo em vaig aturar per pagar la nota. Em tocava a mi fer el gest. No hi havia ningú atenent la caixa... —Que ens voldreu cobrar?— Vaig dir en veu alta. Des de la cuina estant em van contestar... —Un moment, si us plau. De seguida surto.— Mentre m’esperava, d’esquena al grupet de dones, no me’n vaig adonar que una d’elles s’havia alçat i venia directe cap a mi. Em va agafar la cara amb les dues mans per tal de girar-me-la cap a ella i, sense dir ni ase ni bèstia, em va fer una besada als llavis. I no us penseu que va ser un simple frec, un petó curt i innocent, no! Va ser una furtiva morrejada esgotadora: llarga, intensa, passional, frenètica i amb tots els ets i uts.

Quan ja en devia tenir prou, em va deixar lliure –però ben atontat- i se’n tornà victoriosa cap a la taula amb les altres. La van rebre com si fos una heroïna, mentre totes em miraven i se’n reien –fotent-se’n de mi, és clar- i parlaven animadament sobre la ridícula situació provocada. La senyora que havia sortit per cobrar-me no va gosar interrompre l’espectacle i es va quedar mirant-s’ho. —Quant és? La veu encara era d’ofec. Al dir-me l’import, no va dissimular un somriure maliciós, com dient... Apa noi! Aquesta t’ha xarrupat fins i tot l’alè.

El meu amic, que ho va veure tot des de la porta, va tenir la bona ocurrència de deixar-ne constància a través del seu telèfon mòbil. Les imatges, molt nítides i amb una bona definició, reflectien l’escena i el grup amb tot detall.

Vaig sortir d’allà desconcertat, perplex i frustrat. I també emprenyat, per la meva reacció tan passiva en aquell moment. Em vaig deixar emportar i no vaig oferir resistència, pensant que només seria un moment. —Qui cony era aquesta?— Vaig haver de jurar-li al meu amic que no la coneixia de res a aquella dona, ni a cap de les seves amigues. —Ostres! Va dir, doncs no m’ho ha semblat pas. Qualsevol diria que teníeu un afer passional d’una fogositat incontrolable, almenys per part d’ella i com que tu no t’hi has resistit gens...—

Desprès d’haver-ho comentat, vam arribar a la conclusió que no podia ser res més que una mena d’aposta que, fruit del seu estat eufòric, haurien fet entre elles... —A que no ets capaç de fotre-li una morrejada a aquell paio que està esperant-se a la caixa?. A que si? A que no? Què t’hi jugues?— Per què va ser precisament ella la que va acceptar l’aposta i per què amb tanta vehemència?

Per a ella la cosa havia acabat allà mateix. Però no pas per a mi. No podia perdonar-li el ridícul que m’havia fet passar i vaig prometre que allò no quedaria així. Me’n venjaria. Oi tant que si! No pararia fins obtenir la satisfacció d’haver cobrat el preu que ella havia de pagar pel seu agosarat, desvergonyit i descarat comportament d’aquell dia. I les amigues, és clar. A ella la tenia ben gravada a la meva ment i no me n’oblidaria de la seva cara, de la mirada i dels seus ulls, dels seus llavis, dels seus cabells, de tota ella. I, a més, tenia les fotos del mòbil del meu amic, cosa que em facilitaria poder reconèixer les amigues que van victorejar l’indigne espectacle del meu ridícul i la meva humiliació.

Pel que fa a les amigues encara no he pogut esbrinar tot allò que em cal per a preparar l’adient revenja, però no desisteixo. Pel que fa ella, la protagonista, només dir que el tema està resolt a plena satisfacció i la reparació saldada favorablement. Com? Com a resultat d’una subtil, delicada, laboriosa, lenta i deliciosa venjança. Ei! Però aquesta ja és una altra història...