Cercador
DEL MENJADOR A L’HABITACIÓ
Un relat de: jomagi- Compartir:
Tancà la calefacció aixafà en el cendrer l’últim cigarret. Era l’una de la matinada. Anà al lavabo a orinar i rentar-se les dents i es dirigí a l’habitació.
A l’entrar a la cambra la veié estirada damunt del llit, dormida i nua del tot... Era ella!!!..
.
Una angoixant i marejadora suor freda inundà tot el seu cos!
-Com pot ser?...-va dir-se ell confós i desficiat
.
Desesperat sortí de l’habitació. Caminant d’esma per la sala d’estar cercant conyac o el que fos, desconcertat, se’n donà que era ple dia, i no precisament una nit d’hivern. Era un migdia en plena canícula d’estiu calorós i lluminós.
Astorat escoltà la veu de la seva dona que des del jardí estant, li preguntava quan tallaria la gespa.
Aquella veu l’esparverà. Va entrar de nou a l’habitació; el llit, ara estava misteriosament cobert amb el fresc llençol de cotó que ella tant pulcrament allisava en ple estiu..
.
Bategant-li el cor sortí al jardí i la veié suada i satisfeta tot regant begònies i geranis amb aquell somriure meravellós ...
Però, tu aquí?... –preguntà ell amb un fil de veu inaudible.
Girà en rodó i com un esperitat es dirigí de nou a l’habitació. El llit tornava a estar parat amb l’espessa roba d’hivern. Ella no hi era, sols l’empremta del seu cos restava subtilment marcada damunt del nòrdic.
S’hi atansà i agenollat tocà l’edredó on la petjada d’aquell cos abans quiescent, encara conservava la tebior i la fragància del seu perfum preferit. Eren prop de dos quarts de dues de la matinada d’un cru hivern de darrers de gener. L’estiu que ve farà tres anys que la seva estimada Mercè va morir.
A l’entrar a la cambra la veié estirada damunt del llit, dormida i nua del tot... Era ella!!!..
.
Una angoixant i marejadora suor freda inundà tot el seu cos!
-Com pot ser?...-va dir-se ell confós i desficiat
.
Desesperat sortí de l’habitació. Caminant d’esma per la sala d’estar cercant conyac o el que fos, desconcertat, se’n donà que era ple dia, i no precisament una nit d’hivern. Era un migdia en plena canícula d’estiu calorós i lluminós.
Astorat escoltà la veu de la seva dona que des del jardí estant, li preguntava quan tallaria la gespa.
Aquella veu l’esparverà. Va entrar de nou a l’habitació; el llit, ara estava misteriosament cobert amb el fresc llençol de cotó que ella tant pulcrament allisava en ple estiu..
.
Bategant-li el cor sortí al jardí i la veié suada i satisfeta tot regant begònies i geranis amb aquell somriure meravellós ...
Però, tu aquí?... –preguntà ell amb un fil de veu inaudible.
Girà en rodó i com un esperitat es dirigí de nou a l’habitació. El llit tornava a estar parat amb l’espessa roba d’hivern. Ella no hi era, sols l’empremta del seu cos restava subtilment marcada damunt del nòrdic.
S’hi atansà i agenollat tocà l’edredó on la petjada d’aquell cos abans quiescent, encara conservava la tebior i la fragància del seu perfum preferit. Eren prop de dos quarts de dues de la matinada d’un cru hivern de darrers de gener. L’estiu que ve farà tres anys que la seva estimada Mercè va morir.
