Del fons de l'ànima

Em sembla... molt bo i exemplar... cada volta que penses en la humanitat... cadascú
és un món i tu el poses el poema com una vivència molt esquisida... ja, ja, ja m'agradat el poema. L'últim que jo vaig posar segur que m' enganyaria de casella. És de amor com una catedral... ja , ja, ja. un saludo. Rafael Molero

Les imatges trencades de les que parles no ens mostren precisament fets viscuts amb dignitat. I això ens fa mal. És un mal que ens corca per endins i no ens deixa ser plenament feliços perquè no ho podem ser a costa de la desgràcia dels demés.
En moments de lucidesa i tranquil·litat és quan ens preguntem el perquè d'aquestes situacions tan injustes.
Un poema molt profund i molt emotiu.

M’ha agradat aquest poema ple de llum i vida. Expresses com podem ser feliços amb el gaudir de les coses que potser passem per alt degut a la vida estressant que solem dur.
Hem d’aprendre a viure els petits moments amb intensitat i donar valor al que natura ens ofereix. Tens tota la raó, el temps passa volant i sí no ho fem ens perdrem el millor.
Una forta abraçada

Un poema ple d'humanitat, bones vibracions i natura. Sempre que llegeixo sobre núvols, miro enlaire, respiro i em trobo millor. M'ha agradat molt el to d'aquest escrit. Una forta abraçada.

Aleix

Estem on estem perquè ens preguntem on estem?, d'on venim? i on anem?.

Sé que és terriblement típic i tòpic. Però realment penso que la pregunta ens fa humans. el que de vegades ens resta humanitat és la resposta que li donem a les preguntes.

Una abraçada relataire.

Jordi

... ahir! No ens enganyem, la factura ja l'estem pagant des de el principi dels temps, quan l'home ha estat home? Alguns sempre i d'altres mai, l'eterna lluita entre el bé i el mal... que més endavant serà pitjor? Potser !!!

Anna