Del fons de calaix Espera

Un relat de: Maria Campreciós
Del fons del calaix Espera
Al defora les rajoles clapades porten la memòria d’altres paisatges i de peus en l’aigua quieta mentre el sol, paper assecant, l'eixuga ràpidament. El rostre furtiu i escrutador del veí del davant, blanc com un sudari, mira amb tristesa. La xerrameca dels ocells es barreja amb la veu de la dona, aguda. De vegades dubto si la ciutat encara està assetjada com el gravat que hi ha penjat a la paret. Potser un cercle estret i invisible, tenalla el ciutadans i un a un els paralitza les llengües, els cervells, els cors.

A l’interior s’endevina la vida mentre el ventre s’arrodoneix i les urgències del cos es fan presents entre enyor de dolçors. A poc a poc, les venes de les cames s'estrenyen i deixen petits marques blavoses a la superfície.

Aquest estiu a casa, lluny de les cales, mentre veiem el ventre créixer a poc a poc, i el pits, ara blancs com mitges llunes, tornar-se dolces deus de sucs amagats, davant de les parpelles obertes de totes les finestres, encobridores de mirades malicioses, encara ens fem l'amor, furiosament, furtivament, desesperadament. Jo, amb l'impuls inconegut de terra assedegada, freturosa de pluja i de ferment, tu, amb un mig somriure de sorpresa i amb l'autocomplaença d'un pagès content.

De sobte, com en un miratge, totes les veïnes dels balcons florits, reguen el geranis que es desfullen amb el vent i fan una escapadissa de taques de colors que volen entre els coloms posat en filera damunt dels fils del corrent elèctric.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: