Del cel ha caigut un estel

Del cel ha caigut un estel

-Miri. No puc seguir prenent aquest remei que em va receptar fa un parell de setmanes. Tinc cagarrines molt sovint, i em fa venir molta son I per acabar-ho d’adobar vaig de ventre de color molt vermell.-La doctora es quedà una mica sorpresa davant d’aquestes afirmacions tan contundents del Miquel. Se’l mirà de fit a fit i iniciant un petit somrís de cortesia li contestà-
-No deu pas haver menjat molt tomàquet aquests darrers dies?. És molt probable que el color vermell li vingui dels tomàquets i no pas de la medecina- En Miquel pensà que potser la metgessa tenia raó. Al cap i a la fi la pastilla que prenia tots els dies era ben petita i de color verd pera. No tenia sentit pensar que tornés la femta de color vermell.

-Bé -contestà el Miquel- Potser té raó amb el tema del color però sí m’hi noto en que tinc molta son i després de dinar, tot i haver pres un cafè ben negre, faig capcinades a la poca estona, i per la nit caic com un sabatot al llit. I a més a més em vénen rebomboris de ventre i haig d’anar-hi corrents i això és molt desagradable ja que no pots estar sempre que vols a prop d’un lavabo. Així que Sra Alvarez, si no li sembla malament, deixaré de prendre les pastilles, almenys durant un cert temps. Apart que ara com ara, el genoll ja no em fa gens de mal. Fins i tot puc flectir completament la cama sense cap problema.
La metgessa de capçalera desvià els ulls adreçats fins ara als del Miquel. Fixà la vista a l’ordinador i va prémer amb el dit índex el botó del ratolí diverses vegades. Era evident que estava cercant unes recomanacions davant la qüestió plantejada pel Miquel. Un cop transcorreguts uns segons els seus ulls prengueren vivor i li contestà:
.-D’acord. Deixem-ho córrer. No es massa normal, però segons sembla, en casos extrems, aquest antinflamatori pot produir son, baixades de tensió i problemes gastrointestinals. I sembla que vostè és una de les persones que no tolera aquest medicament. Per si de cas, el millor que pot fer és deixar-lo i tornar a prendre...l’antinflamatori d’abans. Se’n recorda del nom?. És una medecina molt menys forta. Per tal de compensar-ho, prengui dues pastilles en comptes d’una al dia. Una al matí i l’altra al vespre. Però cal seguir-les prenent amb protector d’estómac !. D’acord?. Li faig la recepta. Ah!. I segueixi sense moure’s gaire !. –I posant una cara força més seriosa, acabà la recomanació:
-Vull dir que res de fer exercicis violents, caminar massa o ballar...Almenys durant quinze dies més.
El Miquel li regracià el canvi de medecina a la doctora i sortí de la consulta. Quan es trobà ja al passadís veié que estava ple de gom a gom de persones que esperaven ser rebudes per la metgessa.-
Mare meva !- pensà al Miquel- Con es noten les retallades ! Fins a on arribarem si seguim així !. L’estat de benestar se n’ha anat ben bé en orris... !.
El cert és que malgrat el canvi de medecines la situació del Miquel no millorà; Ben al contrari. Els problemes gastrointestinals anaren a més, i el color vermell de la femta es mantingué. De seguida li començaren a fer proves i més proves, anàlisis de sang, d’orina i de femta; Tacs i ecografies, però sense que els metges en poguessin treure l’entrellat del que li passava. Al final li feren una colonoscòpia i de seguida es veié que tenia un tumor als budells. Al pocs dies el cultiu que es fa en aquests casos demostrà que era maligne. No quedava més solució que operar-lo d’urgència; Intentar netejar la zona extirpant-li tot el tumor i després tractar-lo amb quimioterèpia. La veritat és que tot va anar molt ràpid. El Miquel se’n sortí bé de l’operació i s’eixoriví força després d’haver-se sentit ensorrat un bon nombre de mesos. Fins i tot tornà a fer vida normal. Però a la següent revisió, escaiguda mig any després, els metges detectaren que el càncer se li havia reproduït i estès a diferents indrets del seu cos. A partir d’aquell moment tot anà corrents i en Miquel morí ben aviat. Tan sols dos mesos després d’haver-li detectat altre cop el càncer. Va estar ingressat en la clínica que li pertocava del Servei Català de la Salut, i tret dels familiars i amics més immediats ningú acudí a veure’l. Això passa sovint, sempre que una malaltia esdevé terminal. Tothom sembla agafar por de que se li encomani i s’excusen d’anar-hi amb qualsevol motiu. Es justifiquen tot dient que no volen destorbar o bé que ja no hi ha res a fer, o també que com que el malalt està sedat i no els veu ni els pot sentir... Però malgrat i que avui en dia totes aquests malalties comporten una forta sedació, el malalt terminal té prou estones de vigília per adonar-se’n de que tot s’acaba, Cada dia sent que el cos perd alguna de les habilitats que posseïa quan estava bé i per molt que es vulgui negar a reconèixer-ho, al final la realitat s'acaba imposant, i el malalt es convenç de que ha arribat el moment del traspàs. El Miquel, tot meditant això li venia a la memòria la fal·lera que tenia des de feia anys de calcular l’edat que tenia en traspassar, qualsevol persona citada en els llibres d’història. Era senzill esbrinar-ho ja que només calia restar mentalment les dues xifres col·locades entre cometes després del nom. I sempre que ho feia, el Miquel quedava astorat de la poca edat amb que moria la gent als segles XVIII, XIX i fins i tot al XX. .La veritat és que fins fa només unes desenes d’anys arribar viu als 60, ja era una cosa destacada. Els pocs que hi arribaven ho feien molt sovint en unes condiciones lamentables, dignes de plànyer. La gent es moria i no se sabia quin era el motiu de l’òbit, ni tan sols el de les grans personalitats. El gran avenç de la medicina es produí al segle XX. Al Miquel en aquests moments de pregona angoixa davant de la seva situació, sempre li venien al cap les paraules del Dr, Moisès Broggi quan, amb cent anys a l'esquena, pronuncià en inaugurar l’hospital que porta el seu nom:
-”Quan jo era jove,-digué llavors el gran cirurgià- els metges consolàvem molt però curàvem molt poc. Ara potser passa just el contrari”.-Però malgrat tots els avenços en els coneixements sobre les malalties d’avui en dia, el càncer del Miquel no tenia cura.
La darrera setmana de la seva vida la passà en una unitat de malalts terminals i va romandre sedat dia i nit. La seva germana havia demanat als metges que no el fessin patir ni estiressin la seva vida més del necessari. Una de les últimes persones que acudí a l’hospital però que ja no pogué enraonar amb ell fou l’Esther, la seva ex dona.
Al capdavall. Un dia d’hivern de boira freda i humida, la vida del Miquel s’extingí. Eren les 9 del matí d'un diumenge. A aquelles hores els carrers estaven totalment deserts..i plens de brutícia i deixalles de la nit de xerinola del jovent...

El Miquel havia deixat escrit que cremessin les seves despulles, i que les cendres, dipositades dins d’una urna, les col·loquessin al nínxol familiar, al costat de les restes dels seus pares i a prop de les cendres de la seva germana gran. Abans de prendre aquesta decisió havia dubtat d’escampar-les enlaire en una nit estrellada sense lluna, però havia vençut la idea de que quan tot es fon cal tornar als orígens, d’on has sortit. A més a més sempre s’havia sentit atret per aquell cementiri tan serè i silenciós del seu Vallès que l’havia vist néixer, tot envoltat de xiprers esvelts. Ben a prop de la tomba familiar se’n dreçava un d’altíssim que al Miquel sempre l’havia atret en gran manera.
La cerimònia d’anar a dipositar les cendres coincidí amb un dia realment rúfol d’hivern. El vent bufava amb intensitat i les seves ràfegues duien unes gotes grosses i gelades que esquitxaven la cara dels presents tot i portar el paraigua oberta. A l’entrada del fossar s’aplegaren l’única germana que li quedava, més gran que el Miquel. L’Esther, la seva ex dona, i un parell d’amics que havien compartit amb ell el plaer per l’observació del cel estrellat i la lluita contra la contaminació lluminosa. No arribaren a temps o no fou possible avisar, l’Eva-Maria ni la seva bona amiga Nuri, però això passa ben sovint i en aquest cas ambdues es trobaven vivint en països situats a molts quilòmetres de distància.
Uns mesos després la seva germana organitzà una trobada a cal Miquel per tal de repartir els seus béns entre les persones amb qui compartia sentiments i idees: Els telescopis i estris per a l’observació, les cartes del cel i de les seves estrelles preferides, els seus escrits i llibres, l’ordinador i poca cosa més... La roba, no en tenia per cert massa, l’aplegaren i la van ficar en alguns d’aquells contenidors de roba vella que es troben a alguns indrets de la via pública a fi de que alguna Oenagé la classifiqui i la pugui repartir entre els pobres o en tregui alguns diners venent-la a cal drapaire... La veritat és que quan una persona desapareix queden tantes coses sense propietari...Els objectes que han estat importants per a algú perden tota la seva vàlua i gairebé es millor destruir-los tots d’immediat, tret de les coses realment de valor. Diuen que els gitanos agafen els estris i objectes del traspassat i els llencen en una petita cerimònia, a un abocador. Així es resol tot d’una l’acumulació de tantes andròmines i coses inútils que les persones guardem, sobretot si tenim espai a casa... Si no es fa així només serveixen per donar feina al marmessor que s’ha de fer càrrec de totes les possessions del difunt.
El dia de la reunió a casa del Miquel acudiren la Nuri, l’Eva-Maria, un parell de nebots i la seva germana. S’assegueren tots al voltant de la taula del menjador i la germana gran del Miquel, abans de començar amb el repartiment d’objectes, va procedir a extreure d’un sobre una carta manuscrita i començà a llegir el text que el Miquel havia redactar just després de saber que anava a morir. Amb llàgrimes als ulls i posant-se dempeus, la seva germana explicà l’última voluntat del Miquel. Era una tarda de les més curtes de l’hivern. De seguida la foscor de la tarda caient, anà embolcallant tots els presents en aquells moments tan angoixants i íntims... permetent que les llàgrimes rodolessin galtes avall sense que ningú se n’adonés.
-Benvolguts estimats.-començà amb veu tremolosa la seva germana:
-En aquests moments tinc la certesa que em queda molt poc temps de vida. M’haguera agradat poder-me’n anar d’aquest món havent viscut alguns anys més. Segurament haguera succeït així, si no m’hagués agafat aquest càncer tan mal parit. Però molts d’altres han tingut pitjor sort que jo. Entre ells la meva estimada germana... Malgrat tot, sé positivament que he viscut una de les èpoques més maques i intenses de la humanitat. No he hagut de patir com els hi va passar als meus pares, terribles anys de guerra civil, de dictadura; de fam i mancances de tot tipus. No he hagut de patir, com probablement els hi passarà als meus descendents, la destrucció del medi ambient i del planeta fruit del superpoblament, l’exhauriment de les matèries primeres i de les fonts d’energia. No he hagut de sofrir per la destrucció total del cel curull d’estrelles, que és potser el que més he estimat en ma vida. Me’n vaig d’aquest món amb el regust del plaer d’haver pogut gaudir moltes nits, en plena foscor, embolcallat per la celístia. I me’n vaig també amb el plaer d’haver viscut en les úniques desenes d’anys en les que la meva llengua, el català, no ha estat perseguida ni anorreada i fins i tot, malgrat els atacs continus que ha seguit rebent, s’ha pogut desenvolupar. Potser la situació millorarà d’aquí uns anys, però també pot passar que es trenqui la corda de tant tibar-la i tornem a viure situacions pitjors.
No he tingut massa sort amb l’amor. Tampoc he tingut fills. No deixo per tant cap llavor per permeti continuar, encara que sigui parcialment, el meu camí.
Sens dubte podia haver fet les coses molt millor, i haver fet més feliç les persones que m’han envoltat, però ja no hi ha opció. Us dono les gràcies a tots per les agradables estones que m’heu fet passar i us demano disculpes pels destrets en els que us he ficat de vegades.
Una abraçada ben forta del vostre Miquel.
M’agradaria que em guardéssiu en els vostres cors, tal com jo he guardat en el meu, el record de la meva germana i dels meus pares.

Galàxia