DEIXAR O DEIXAR-HO ESTAR

L'home alliberat s'aixeca fent un bot del llit just quan sona el despertador. Somriu. S'adreça cap al lavabo amb decisió i, un cop a la pica, es mulla la cara amb aigua freda i es contempla, més estona que mai, al mirall. Pixa, es dutxa, es renta les dents, s'afaita i es torna a mirar al mirall. Des del finestró observa com a fora fa un sol radiant. És feliç.

L'home alliberat i feliç ja no té límits i està orgullós d'ell mateix perquè per fi ha trencat una barrera que el confinava des de feia molt de temps a l'ostracisme dels escassos de voluntat i la mediocritat, per fi ha superat els temors que l'arrossegaven a les tenebres més obscures de totes les disfuncions potencials de la salut humana, per fi se sent capaç , fort i valent, d'afrontar el repte amb gosadia.

L'home alliberat, feliç, sense límits ni temors, ha deixat , avui, de fumar.

Net , perfumat i vestit, es dirigeix cap a la cuina, i fent gala d'una salut encomiable, es prepara el suc amb les mandarines que, pensant que eren taronges, va comprar al Super ahir amb la il·lusió de qui prepara un canvi positiu en tots els hàbits del dia a dia. Dubta de fer un cafè però com que no té por, se'l prepara sense dilació.

Surt de casa no sense abans llençar a la brossa tots els cendrers i encenedors que troba per casa. Tot i la inèrcia de prémer el botó de l'ascensor decideix baixar a peu els cinc pisos que el separen del carrer. Baixa en pas accelerat i a l'arribar a l'entresol es troba amb la portera que frega les escales. "Bon dia Senyora Manuela! Que guapa que està avui! " . La Manuela respon amb gràcia i encuriosida de veure com , l'home (que no el sap encara alliberat, feliç, sense límits, ni temors), abandera un bon estat d'ànim inusual en ell i observa com d'un salt esquiva amb agilitat la part mullada del terra.

Ja al carrer, pensa en agafar el cotxe però, que coi, avui anirà a peu... que coi , d'ara en endavant anirà sempre a peu a la oficina. Passeja assaborint un bonic dia de primavera i deixa escapar un lleu somrís quan pensa en tots aquells que no confien en ell, que li diuen sempre allò de "ui, tu no ho podràs fer mai, ets massa nerviós". Els ha guanyat a tots!. L'home alliberat, feliç, sense límits ni temors és també un triomfador. Camina pensant que en farà de tota la vida que ara, més que mai, se li ofrena sense fi. Es tirarà amb paracaigudes, aprendrà a bussejar, farà trekking per la muntanya, jugarà a tenis , s'apuntarà al equip de futbol de la oficina i vint-i-un etcèteres més. Respira profundament l'aire del matí i nota que , en certa manera, li entra més aire als pulmons i fins i tot li sembla notar noves olors, però sap que és massa aviat per aquestes experiències. L'home alliberat, feliç, sense límits ni temors i triomfador es també un home saludable.

Recorreguts uns quants metres des del portal de casa seva mira el rellotge i, una mica consternat , veu que si no s'afanya farà tard. Decideix agafar l'autobús perquè tornar a casa a buscar el cotxe li suposaria encara més una pèrdua de temps. En arribar a la parada mira a l'horitzó per esbrinar quin autobús es el que s'acosta. No és el seu. Torna a mirar el rellotge, s'impacienta una miqueta. Lamenta la poca inversió en transport públic i, mentre passen els minuts pensa que no tornarà a votar més a l'actual Alcalde. El dia s'està ennuvolant.

L'home alliberat, feliç, sense límits ni temors, triomfador i saludable decideix, nerviós, agafar un taxi. Un cop al taxi renega de l'estat del trànsit mentre el conductor se'l mira de reüll pel retrovisor i puja tímidament el volum de la sintonia de radio que ara promociona uns supermercats de congelats amb una vulgar i estúpida rima. Critica la economia, la poca flexibilitat de les empreses, l' increment del preus, els autobusos públics, l'Alcalde i, per extensió, tota la classe política i , com no, els fumadors.

Després d'una breu però intensa i acalorada discussió amb el taxista per el preu de la carrera, baixa del taxi per dirigir-se, corrent, cap a la porta de l'edifici d'oficines. Sua. En arribar als ascensors mira de nou el rellotge amb impaciència. Tard, molt tard. Ni es planteja pujar a peu. Contempla amb amargura com el primer ascensor ve ple del garatge, en el segon encara hi cap, però encabint-s'hi com pot. Li molesta la barreja de perfums i desodorants que s'acabala en l'ascensor ple, li repugna l'alè matiner de molts, per no dir tots, i li molesta , sobretot, la gent que des de darrere demana pas en arribar a la seva planta. Plou a bots i barrals.

Un cop a la oficina, i després de fer quatre crits a la secretària en adonar-se'n que aquesta no ha enviat encara l'informe urgent d'ahir, l'home nerviós, suat i empipat amb el trànsit, amb l'Alcalde, amb els transports públics,amb la economia,amb la classe política ,amb els fumadors, amb els taxistes, amb els ascensors plens, amb la barreja de desodorants, amb els perfums, amb els que demanen pas per passar i amb la secretària, s'adreça a la finestra del despatx i la obre per respirar.

Contemplant la col·lapsada i capotada ciutat sota els núvols que donen treva, l'home fracassat es relaxa mirant com s'alça i es difumina, cel enllà, el tènue fum de la cigarreta que s'ha encès fa un moment.