Deixar-ho córrer

Deixar-ho córrer

Una vegada més deixo de dubtar i crec que hem fet el millor: deixar-ho córrer.
Quan vam començar tot era tan bonic… Aquella il•lusió al començar l’amor era tan ... no se, era com un esclat d’energia,de colors, tot era diferent, la musica ens feia vibrar, la natura ens envoltava, tot era senzill i obvi. Tot i que érem molt diferents cercàvem el mateix, amor, tranquil•litat, novetats, senzillesa en les coses; no necessitàvem massa, només compartir, per això aviat vares venir a viure a casa. Quin plaer fer l’amor quan ho vols, fer els àpats plegats, parlar de tot una mica, saber que quan arribes a casa, hi tens la parella, era com notar una abraçada que t’envolta tot el dia, una escalfor.
Jo era més gran que tu, havia viscut més, tu tenies tantes ganes d’aprendre... encara que sense tu saber-ho, jo també aprenia molt de tu.
A mi em feia por tirar endavant la relació perquè sense voler-ho podia olorar aquest moment dolorós, aquest desenllaç , però tot i així i guardant aquest sentiment que de tant en tant em perseguia m’hi vaig arriscar.
Vam estar junts 6 anys, un temps de gloria. Vam caminar plegats cap un futur potser incert però sense pors, ens varem estimar molt compartint emocions, sentiments, sempre amb respecta i cadascun en el seu espai, una relació molt positiva. Fins que poc a poc tot es va transformar. La musica nomes era musica, els colors ja no esclataven, la natura va quedar aturada, l’energia es va exhaurir, només el mar em reconfortava. Tot es va tornar complicat, estàvem junts i un silenci dolorós ens recorria per dins nostre, ens desinflàvem. El futur seguia sent incert però amb pors.
Vaig lluitar contra aquestes adversitats sense gaire èxit, em vaig quedar sense força, no hi veia més opcions ni mes recursos. Tu tampoc sabies que passava ni perquè, no ho entenies, encara ens estimàvem però no sabíem mostrar-ho, era com si alguna cosa no ens ho permetés. Ens vam quedar sense paraules, sense aler.
Després d’un temps de reflexió, vaig entendre que això era el millor, deixar-ho córrer.
Per sort tu també ho vas entendre així, per això ara som amics. I tot i que encara t’estimo i que sento un buit dolorós a la panxa, tot i que em sento orfe, una vegada més crec que hem fet el millor.