Deixar estar el règim

Sortim de la facultat amb aquell esgotament i aquella gana dels divendres al migdia, barrejat amb l'alleujament de saber que comença el cap de setmana, i la Clara em diu: "sí, tia, es veu que quan l'Oriol li va dir que estava sortint amb mi, l'Adrià no sabia qui era jo, i aleshores l'Arnau li va dir que m'havia d'haver vist per força, que estic molt bona". La meva amiga m'explica això amb cara incrèdula i em diu "és molt fort, tia, un tio guapo creu que estic bona". I jo li responc: "collons! Jo no hi penso mai, en que potser algú creu que estic bona". I ella em diu "clar, claaaaar! És això, que fort, no ho hagués dit mai...". I me la miro. No és la típica noia "tia bona". És una noia bastant normal, és com jo. Caram! "I què deu pensar l'Arnau de mi?" li pregunto. I em diu: "no ho sé, tia, però segur que alguna cosa semblant...". I somriem mentres anem treient la T-Jove de la butxaca. "Podríem deixar estar el règim, no?" li dic a la Clara.