Deixant-me anar ( les claus de casa)

Entre les setmanes, em perdo, torno enrere, torno endavant, entro en un cinema amb nom de capital, on mai hi he estat i sempre hi he volgut entrar (al cinema, a la ciutat ja hi he estat, a veure si hi torno aviat entre musiquetes espaials) i a la mateixa sala hi projecten dues pel·lícules alhora, es veu, no entenc per què riuen, alguns, si el nen té paràl·lisi cerebral, però en fi.

He plorat perquè el tema dels discapacitats em toca molt de prop (t'estimo) i m'acomiado d'un personatge peculiar a qui conec de fa unes dues hores però sembla que li importo un rave, el mateix que ell m'importa a partir d'ara, i l'oblido a ell i paeixo la cinta vista comprovant (sí, comprovant) discos: The Corrs, Oasis, The Beatles, Dire Straits, Joe Jackson, Richard Ashcroft, mira, encara tenen el C'était ici del Tiersen que et vaig regalar, Lennon, Boomtown rats no hi seran? Repasso la música celta sabent que no hi seràs, Cara, encara no et coneixen per aquí, llàstima...Jo no hi puc fer més! Enrere. Enrere! Aquí! Oh!Fem tastets acústics en gaèlic (Corrs) i en anglès (Queen) mentre m'apunto a l'agenda instantània que he de mirar si per casualitat hi ha quelcom de Kyo (aquells que ens toquen cada cop que sóm a la TEISA dreça Sant Jaume) i Cranberries (són els teloners de l'autocar, però actuen després, aquests, amb el seu "No need to argue").

Abans de sortir revisem pel·lículesque refresco ja un cop al carrer, que em recorda la zona peatonal del centre de Liverpool, ara que, potser totes les zones peatonals s'assemblen, dónen pau.

Coet al cul sí sí sí per fi ja era hora de poder (almenys) intuir aquesta inèrcia, ara critico més, imito més, i em sento incosncientment immortal.

-Aviat els multaran, a aquests.
-Sí.

La metxa dura poc car toca tornar a casa (per què?) i un cop al bus, m'autocensuro i no et recordo que en aquell mercat hi treballa la teva cunyada.

* * *

És dijous i esmorzo paella més que res perquè em llevo que ja no "pillo" (ho sento, capità Àdhuc) ni "los sinsong" que diu aquella periodista que organitza debats plurals ( en el sentit que "debats" acaba en "s") i m'inquieto encara més de l'habitual perquè ja ho tinc, però clar, ho tinc dins, i ho he de mantenir, no puc, però ara això no toca, que diu aquell de la guerra de les galàxies, ai no...!

Ara sóc a l'altra banda de les peces de fusta, tot arriba. Les hi explico i juguem durant una hora.

-Where is the parrot? Give me the green!

I ho entén, quina "crack", arribarà lluny, més que el lloro que ajunta amb la peça de la gàbia, de fet jo sóc aquest "parrot" (res a veure amb en Marc), volent volar, retenint l'ejaculació, et truco i et poso en alerta, avui sorpresa! Què serà? Nervis sans! Poc temps per a fer net, tu, i ja toca sortir, on anem? Ho duc al cos...No hi caus? No és al cine, que ja fou ahir...

PD-(I ens foniem entre crits de "Penya, penya!", fruint del bàsquet de la terra, i els del TDK - ara Ricoh, però sempre serà el TDK- eren pocs però cridaven, ben fort, junt amb la resta del pavelló: deixa't, deixa't, deixeu-vos anar. I varem sopar fora, fent-(l/n)os cas).