DEIXA'M DIR-TE ADÉU

Un relat de: aleix
Vaig obrir la porta del despatx molt a poc a poc. No volia obrir cap llum de l’edifici i no em va suposar gaire problema, ja que me’l coneixia com el palmell de la meva mà. Gràcies a això, i a l’escombra que feia servir per a guiar-me i amb la qual havia ensopegat al passadís de l’entrada, no em va costar arribar fins allà. La porta grinyolà, i mica en mica una tènue claror va envair el passadís. Vaig entrar tot seguit cap a dins el despatx i vaig tancar la porta d’una revolada. El següent pas va ser treure’m les claus de la butxaca i tancar-la amb doble volta, només per si de cas. La poca claror que hi havia al lloc venia de la finestra amb la persiana entreoberta de la paret lateral, la que donava al carrer, i aviat vaig comprovar que tot era al seu lloc, tot ordenat tal i com ho havia deixat aquella mateixa tarda, en acabar d’enllestir la paperassa que m’havia quedat pendent. Vaig decidir no tocar la finestra, de tal manera que podia restar al despatx sense obrir cap llum i a la vegada sense l’angoixa d’estar completament a les fosques. Tot i així, vaig arribar a pensar que era millor no veure res, no sentir res, no pensar res... Era divendres a la matinada així que com a mínim sabia que no hi vindria ningú allà, ja que l’edifici restava sempre tancat durant el cap de setmana.
La butaca de l’escriptori va ser en aquell moment un petit bàlsam per a mi. M’hi vaig entaforar i gairebé vaig posar les cames sobre la taula, en un gest instintiu, però allò em féu recordar la situació en que em trobava. No era un d’aquells matins amb poca feina a l’oficina, on podia estirar les cames tot esperant el cafè que em solia portar l’Eulàlia, que acudia a mi només pitjant el botonet de sobre la taula. No era un moment precisament relaxant, així que vaig optar per seure de costat i arraulit, com quan de petit, al llit estant, intentava foragitar els fantasmes que m’envoltaven en la foscor i la soledat. Jo havia crescut, si, i els meus fantasmes s’havien fet grans també, de fet ara m’adonava que potser no m’havien abandonat i que ben mirat els havia dut fins aquell moment sense quasi parar-hi esment.
Vaig estar estar un temps indeterminat arraulit i mirant fixament el rellotge, que marcava llavors les 5 i mitja del matí. El temps transcorregut des del fet que amb va dur on era fins llavors havia passat volant. Era conscient de tots els moviments que havia fet des d’aleshores, sabia cadascuna de les accions que havia dut a terme, i guardava aquestes en la memòria com en un arxiu extremadament valuós. Havia estat plenament conscient també de la necessitat d’obrar amb rapidesa i sobretot sense ser descobert ni vist per ningú. La sensació que tenia, però, era la d’estar com vivint un somni, o més aviat un malson. Les imatges se’m presentaven a la ment de forma desordenada, i cadascuna d’elles em provocava una sensació profundament desagradable.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

186 Relats

136 Comentaris

116469 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com