DEIXA'M DIR-TE ADÉU ( Capítol VII )

Un relat de: aleix
La setmana va anar passant sense gaire novetats. Teníem , això si, més feina a l’obrador que dies enrere, ja que les comandes havien pujat i també teníem més quantitat de fruita per a fer la melmelada. Suposo que aquest va ser el motiu pel qual el Pere estava de més bon humor que de costum. Feia broma tot el dia, imaginant situacions en les quals em podia trobar quan arribés el cap de setmana. Sens dubte intentava animar-me, ja que val a dir que jo no n’estava gaire, d’animat. Mentre fèiem feina a l’obrador m’explicava coses del noi i la noia que havien vingut amb el 4x4. Ell es deia Aureli, i ella Laura. Tenien prop de 30 anys i eren parella. Una gent molt maca, deia, i afegia que si bé amb ella no hi tenia res a pelar, estava segur que amb alguna amiga seva hi podia fer amistat, si no alguna cosa més. Era al parlar d’això que ell s’animava, i m’explicava que ell, a la meva edat, se les empescava sempre per anar al llit amb noies guapes. Repetia també i gairebé fins a l’extenuació que em calia aprofitar la vida. Que de joventut només n’hi havia una i coses per l’estil. Jo me l’escoltava, si, i tot i que li reia les gràcies i intentava mostrar-me animat, el cert és que tenia el cap en un altre lloc.
Les estones de descans en que estava sol, me les passava ideant la millor manera de presentar-me en societat sense despertar sospites. No estava gens segur del que em disposava a fer, i m’ho vaig prendre llavors com una mena de prova. A part de la necessitat de veure gent i intentar divertir-me, necessitava també saber fins a on podia arribar. Em calia saber fins a quin punt tenia llibertat de moviments. Per això havia d’idear una mena de coartada, una explicació senzilla i creïble que servís per a justificar què m’havia portat fins a casa el Pere, i què m’havia fet decidir a quedar-m’hi.
A finals de setmana ho tenia tot bastant decidit. Diria que m’havia deixat la xicota i que per aquest motiu havia demanat una excedència a la feina i havia marxat de Barcelona per una bona temporada. Els diria que no tenia familiars propers i que tenia alguns diners estalviats. També que havia trobat per casualitat la casa on vivia el Pere i que, com que la idea que tenia era anar del rollo “hippie”, passant de consumisme i luxes, havia considerat que era el lloc ideal. Només esperava que no em preguntessin més del compte.
Va ser dissabte al matí, poc abans d’esmorzar, que van aparèixer l’Aureli i la Laura amb el cotxe. Estàvem prenent el sol, ja que sabent que vindrien ells, havíem decidit no treballar aquell dia. Van aparcar el cotxe just davant la casa i es van acostar cap a nosaltres.
- Bon dia companys! –Digué primer l’Aureli.
- Bon dia Auri! – Va respondre el Pere.
- Hem vingut a rescatar-te Francesc! Aquest home et té aquí mig segrestat, i segur que t’explota. Només treballar i treballar no és vida! – Em va dir somrient.
- Bé suposo que teniu raó, necessito una mica d’esbarjo. Porto massa dies aquí sense veure a ningú. El Pere no em tracta pas malament eh... però un canvi d’aires ni que sigui per unes hores no m’anirà pas malament. – Vaig dir intentant semblar convençut.
- Es clar que si! – es va animar a dir la Laura – Pots quedar-te a casa nostra tot el cap de setmana si et ve de gust. – Va afegir.
Ens vam acomiadar del Pere, que va declinar la invitació de venir amb nosaltres, al•legant que ell ja era vell, que ja no estava per aventures, i vam pujar al 4x4. La sensació que vaig tenir durant l’estona que va durar el trajecte va ser força estranya. Era com endinsar-me en un terreny absolutament desconegut. Per un costat em feia una mica de por, però per l’altre tenia unes ganes boges de viure l’experiència. Un cop vam ser a Figueres, em van explicar que dinaríem a casa seva i que allà podria fer la migdiada si volia. Em van informar que al vespre aniríem a prendre alguna cosa en un bar de copes del centre de la ciutat. El dia va passar sense entrebancs. De seguida vaig corroborar que eren una gent molt oberta i que portaven un rollo molt maco, fet que em va fer sentir força relaxat. Els vaig explicar la meva coartada i, a part d’alguns comentaris graciosos, no em van fer cap pregunta que em pogués posar en un compromís.
Al vespre vam sortir per anar al bar, on ens hi vam trobar uns amics seus. Per sort m’havia posat la millor muda que tenia, així que no vaig tenir problemes per a entrar-hi. Vam sopar unes tapes i vam prendre unes copes, i fins i tot em van presentar alguna xicota. Vaig estar una estona parlant amb una noia rossa força maca, però no vaig passar de les típiques preguntes que no porten enlloc. Aviat, doncs, em vaig trobar assegut en un tamboret de la barra aguantant el got de “cubata”, un xic borratxo, i parant atenció al fil musical. Vam estar al local fins a l’hora de tancar i, un cop al carrer, ens vam acomiadar de la colla deixant oberta la possibilitat de repetir la trobada el cap de setmana següent.
Eren prop de les 4 de la matinada quan vam arribar a casa seva, i va ser llavors que l’Aureli va treure un pot ple de marihuana. Me’l va ensenyar tot orgullós, explicant-me que era la millor “herba” de tot Figueres i no va trigar més de dos minuts en fer-se un porro immens. Me’l va oferir i jo, que estava escarxofat al sofà i bastant begut, vaig acceptar l’oferiment. Vaig estar una estona absort escoltant la música que sortia dels bafles. La Laura havia posat un cd dels Doors i es dedicava a passejar-se al voltant del l’Aureli fent calades a una mena de pipa. Aviat van estar els dos estirats al sofà i disposats a menjar-se l’un a l’altre. Va ser llavors que em vingueren al cap la Mònica i el Jaume. Va ser com si els veiés a ells. Vaig recordar quan, anys enrere, havíem compartit moments nocturns. No poques vegades m’havia trobat que ells s’enrotllaven davant meu mentre jo patia els estralls dels excessos nocturns. El cap em donava voltes però malgrat tot vaig aconseguir, aguantant-me amb tot objecte que anava trobant per la casa, arribar fins a la porta. Havia de marxar d’allà com fós.
Al carrer no hi havia ningú, i vaig caminar fent esses sense rumb durant una bona estona. El meu cap era un reguitzell de records. Se’m barrejaven imatges agradables de la Mònica i el Jaume amb imatges d’aquella nit fatídica. En aquell moment tota la meva vida era allò. El meu amor frustrat per la Mònica, la meva relació d’amistat amb el Jaume, trencada arrel de la seva actitud amb ella... Una imatge, però, imperava sobre les altres, i era la cara del Jaume mirant-me fixament.
No recordo bé com, però de cop em vaig trobar en un aparcament donant cops als cotxes que hi havia. No sé tampoc quanta estona vaig estar “apallissant” els vehicles que m’envoltaven i cridant fins a l’extenuació. I tant vaig cridar que no van trigar a aparèixer unes llums blaves que em van paralitzar de cop.
- Policia! Faci el favor de calmar-se o ens veurem obligats a detenir-lo! – Em va semblar que cridava un home davant meu.
- Detingui’m fill de puta! – Li vaig cridar – Vaig ser jo qui vaig matar al Jaume! Detingui’m gran fill de puta!
Crec que després d’això vaig caure davant d’aquell policia i em vaig posar a plorar. L’últim que recordo de llavors és que m’agafaven entre dos uniformats, un per cada espatlla, i em pujaven darrera un dels seus cotxes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

185 Relats

136 Comentaris

116318 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com