DEIXA'M DIR-TE ADÉU ( Capítol VI )

Un relat de: aleix
M’hi vaig estar força temps en aquell indret. Val a dir que el fet d’estar tant amagat hi va influir, però no va ésser només per aquest motiu. Ja des de bon principi el Pere em va dir que m’hi podia quedar el temps que volgués, que a ell li aniria bé una mica de companyia. Em va arreglar una petita sala del fons de la casa amb un matalàs i un moble per tal que hi pogués deixar les meves pertinences, que eren ben poques. Em va ensenyar la sala on feia la melmelada i els voltants de la casa. Darrera l’edifici hi havia un cobert amb algunes eines i una moto vella, la que feia servir quan havia d’anar a ciutat i també hi havia prou espai per a un vehicle així que vam decidir que hi deixaria el cotxe. Vaig pensar que era un lloc prou recòndit com per no patir per si el trobava algú. Una mica més enllà de la casa hi havia una esplanada amb un hort força gran, on el Pere hi cultivava tot tipus de verdures, i d’allà en trèiem pràcticament tots els aliments dels àpats diaris, juntament amb el que ell aconseguia cada vegada que visitava la civilització, com a ell li agradava dir. Hi vaig passar moltes hores en aquell hort. El Pere em va instruir en l’art de l’horticultura, i aviat en vaig ser un expert. Feia goig veure totes les fileres de les verdures d’un verd fosc i d’altres colors llampants, i no em costava gens d’esforç portar les galledes de l’aigua que extrèiem d’un vell pou que havia pertanyut als antics amos per a regar-les gairebé cada dia. Feia feina a l’hort a canvi de l’habitació i de compartir els espais de la casa, i també per a alimentar-me. Val a dir que, després de discutir una mica, i donat que tenia força diners en efectiu a la cartera, vaig aconseguir que el Pere acceptés una aportació per part meva de 40 euros cada setmana, ja que també compartíem tot el que ell podia aconseguir de la ciutat. També l’ajudava a l’obrador. Hi tenia uns sacs de diferents fruites que aconseguia, bàsicament préssecs, peres i pomes. A part fèiem ús dels tomàquets i les maduixes que extrèiem de l’hort. Em vaig fer especialista en melmelada de tomàquet i melmelada de maduixa, i en Pere sovint feia broma tot dient que hi posaríem una etiqueta amb la meva cara als pots de vidre. A mi no és que em fes gaire gràcia és clar, però no tenia més remei que seguir-li la veta.
El temps passà molt ràpid, i me les arreglava per a no pensar gaire en el que havia succeït dies enrere. El fet d’estar ocupat fent qualsevol feina m’hi ajudava, i també el caràcter del Pere. A més ell en cap moment em va preguntar quin era el motiu de la meva fugida, i allò era d’agrair. D’alguna manera ell sabia que no n’havia de fer res. Jo per part meva em vaig cuidar de no preguntar-li per la seva família, i crec que ell també ho agraïa. Allò es va convertir en una mena de norma no escrita entre nosaltres. El cert és que no parlàvem gaire, i les estones mortes les passàvem escoltant música a la ràdio amb un petit transistor a piles. Algunes nits el Pere treia cervesa, o una ampolla de vi, i llavors solia explicar-me històries de quan era jove, aventures amb dones, experiències amb drogues i coses per l’estil. Jo em limitava a beure i escoltar-lo.
Hi havia alguns dies, però, que el Pere els passava fora de la casa, quan enllestida la feia de l’obrador, carregava algunes caixes de fusta darrera la moto i s’enduia la melmelada a ciutat. Allò solia ser un cop per setmana. Era llavors quan pensava més en el passat. M’asseia a l’entrada de la casa i pensava en la Mònica, i en el que li devia haver passat des de l’incident. Recordava tot el que havia succeït, si, però se’m feia tot molt estrany, com si no m’hagués passat a mi. Suposo que no podia acceptar el que havia fet. En Jaume sempre havia estat un gran fill de puta, és cert, però no l’hauria d’haver mort. Em pesaven els remordiments de consciència, i em pesava més encara la situació en la que havia deixat a la Mònica. La coneixia i sabia perfectament que malgrat tot s’estimava al Jaume. Hauria donat el que fos per a tornar a aquell maleït menjador i canviar el que vaig fer.
Van passar, doncs, dos mesos en què, a part dels moments foscos en què m’endinsava en els meus pensaments, vaig aconseguir portar una vida força agradable. Havia trobat el lloc ideal per a viure sense ser trobat ni aixecar sospites de ningú. A principis d’estiu, però, va succeir quelcom que canvià la situació.
Aquell dia el Pere va trigar més del compte a venir. Eren prop de les set de la tarda i encara no havia tornat del poble. Jo m’estava assegut a l’entrada de la casa en una gandula atrotinada, com sempre quan em quedava sol, i absort en els meus pensaments, quan per fi vaig sentir soroll de motor que venia del camí. De seguida vaig notar que no era el soroll de la moto, i ho vaig corroborar en veure acostar-se un cotxe 4x4 de color blanc. Darrera seu hi venia el Pere amb la moto. De primeres no vaig saber com reaccionar, i vaig decidir seguir assegut a la gandula fent-me el distret. Del cotxe van baixar un noi i una noia joves, que devien tenir no més de trenta anys. Se’m van acostar decidits, i un cop van ser davant meu parlà el noi.
- Hola! Així que tu ets el Francesc! Encantat de conèixer-te “tiu”, el Perot ens ha parlat de tu! – Parlava animosament i amb un somriure d’orella a orella.
De seguida es va acostar cap a nosaltres el Pere, i em va fer una mirada com demanant-me disculpes.
- No he pogut evitar parlar-los de tu Francesc, de totes maneres ells havien de venir avui a la casa per a portar fruita, que ja gairebé no ens en queda a l’obrador. – Va dir l’home abaixant el cap.
- No passa res Pere, ho entenc. – Li vaig contestar sense saber què més dir.
- Ostres així a primer cop d’ull sembles al Perot però en jove! – Digué la noia tota enriolada.
Cert era que en els dies que havia passat a la casa el meu aspecte havia canviat molt. Tenia la roba esquinçada de treballar a l’hort, i no m’havia afaitat ni tallat el cabell així que portava ja barba llarga i unes bones grenyes. Suposo que aquell aspecte unit a la gorra vella que duia al cap feien que m’assemblés una mica al Pere.
Vam estar conversant una bona estona. Per sort no em van fer preguntes compromeses, i es van limitar a parlar del dia a dia a la casa, del negoci de la melmelada, que pel que es veu anava força bé, i de la possibilitat que algun dia baixés a ciutat amb el Pere, per a fer una mica de vida social, van dir ells. En aquell moment no vaig acceptar la proposta, ja que em feia una mica de por sortir d’aquell amagatall en el qual em trobava segur. Ells no em van pressionar, i, això si, em van dir que tornarien la setmana següent, i que m’ho pensés. Per a convèncer-me ,el noi, que es feia dir Auri, em va confessar que tenia una maria de les que feien veure els àngels. Jo no havia provat gairebé mai la marihuana, només alguna calada quan anava a l’institut, però li vaig dir que l’oferta era prou temptadora i que m’ho pensaria durant la setmana.
No van trigar més d’una hora a marxar, no sense ajudar-nos a entrar alguns sacs de fruita que havien portat amb el 4x4. Poc després es van acomiadar i ens vam quedar el Pere i jo sols a la casa.
- De veritat que em sap greu, Francesc, no he pogut evitar fer-los venir. De totes maneres tampoc pots estar aquí aïllat de per vida, ets jove i has de veure gent i divertir-te! – Digué amb cara de preocupació.
Ben mirat tenia raó. Potser necessitava veure gent i divertir-me una mica, i tot i que tenia por de ser descobert, també tenia ganes de canviar una mica d’aires, ni que fos durant un o dos dies. Al cap i a la fi després tornaria a la casa i, malgrat que era un xic arriscat, vaig pensar que valdria la pena. Com m’havia dit el Pere, no podia estar aïllat tota la vida. Havia arribat el moment, doncs, de sortir del cau.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

185 Relats

136 Comentaris

116315 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com