DEIXA'M DIR-TE ADÉU ( Capítol III )

Un relat de: aleix
Vaig estar uns minuts palplantat davant la situació, i la Mònica tampoc va saber reaccionar durant aquell temps. L’escena era com un quadre descolorit i esquitxat de sang, la sang que anava envaint l’estora i envoltava el cos del Jaume.
De cop, i sense saber perquè ni com, vaig reaccionar. Havia de moure’m ràpidament. El Jaume era mort, si, però en aquell moment no em va afectar, suposo que no n’era del tot conscient. Em vaig, doncs, aixecar, i em vaig acostar a la Mònica mentre li parlava amb una calma estranya.
- Mònica, haig de marxar d’aquí, no vull que em tanquin, saps? – Li vaig dir.
Ella mirava el cos del Jaume, però no semblava encara haver reaccionat des de l’instant en què ens havíem adonat de la seva mort.
- Marxaré, Mònica... Marxaré a algun lloc on no em puguin trobar... Però no vull que carreguis tu amb la culpa. Saps que mai ho permetria. Només et demano temps. Et demano unes hores, i després podràs trucar a la policia. Necessito temps, Mònica, només això... – Li parlava de manera pausada, i deixant espai entre frases, per tal que entengués bé la situació i també les meves intencions.
- D’acord Fran. – Em va contestar amb un fil de veu.
Va ser al voler mirar quina hora era al mòbil que vaig recordar que durant la baralla havia anat a parar sota el sofà, i a l’ajupir-me a recollir-lo se’m va acudir la manera de no carregar-li el delicte a ella, ja que era el que més em preocupava. Faria una confessió a través del mòbil explicant el que havia passat i li enviaria per whatsapp. Havia d’esperar, però, almenys unes hores, les necessàries per a poder marxar on ningú em pogués trobar.
- Me’n vaig. Dóna’m cinc hores Mònica. Només cinc hores i podràs trucar a la policia si vols. Necessito temps.
- D’acord Fran – va repetir encara en estat de xoc.
Em vaig acostar a ella per abraçar-la, però no va reaccionar tampoc davant el meu gest. Només es va moure quan, en l’intent de fer-li un petó a la galta, va enretirar-se tímidament, i em va apartar amb les mans. Va ser un gest indiferent, i al mirar per últim cop el seu rostre masegat pels cops que li havia propinat el Jaume feia poca estona, vaig adonar-me que tenia també els ulls com glaçats i la mirada absolutament perduda.
- Perdona’m Mònica.
Sabia que aquella frase seria l’última que li diria. Sabia que seria l’última vegada que la veuria, almenys en molt de temps, si aconseguia escapar.
Al sortir vaig començar a caminar, a un ritme normal però a pas ferm, fins on havia aparcat el cotxe. Havia d’anar a casa primer, i estava segur que la Mònica faria els possibles per a respectar la meva petició. Vaig arribar a casa, i el primer que vaig fer va ser canviar-me. Vaig omplir una maleta amb roba neta i quatre coses més. També vaig agafar les claus de la feina i la cartera amb diners en efectiu i targetes de crèdit. No vaig gosar tocar res més, ja que sabia que seria el primer lloc on aniria la policia quan sabessin que havia matat al Jaume. El rellotge del menjador marcava les dues de la matinada. Tenia aproximadament unes quatre hores per a fugir de la ciutat.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

aleix

181 Relats

134 Comentaris

115450 Lectures

Valoració de l'autor: 9.43

Biografia:
Vaig néixer, per be o per mal, l'octubre del 1979. Vaig començar a escriure per matar l'aborriment de les classes a l'institut, però tot el que escrivia anava a les escombraries. Va ser després d'una nit de borratxera que vaig decidir guardar tot allò que se'm acudis relatar. Desde llavors tinc tota l'habitació plena de bocins de la meva història.
Va ser a principis d'any quan la meva companya de pis em va donar l'adreça d'aquesta pàgina, grata sorpresa, i desde llavors que volto per aqui, intentant escriure i també llegir i comentar.
aleixeliasbandres@hotmail.com