Degustadors de sobres de les consumicions, a les terrasses dels bars?

No sé si la vida, tard o d'hora, ens dóna explicacions de tot. Però sí que acostuma a passar que els enigmes més inquietants semblen trivials, un cop descoberts. Es allò de "Elemental, doctor Watson, elemental!"

Doncs misteri resolt. Recordo que jo m’havia inclinat per una persona sense recursos que passava per allà, però està clar que aquest home té una “ocupació”, encara que recursos en deu tenir pocs, però el cafè era seu i de ningú més. La vida, tard o d’hora, ens dona explicacions de tot. Ets un bon observador, Joan.

Sí que, ben mirat, es podrien escriure diversos relats de ficció a partir del personatge misteriós del meu relat. I prometo no cobrar drets d'autor als qui recullin el guant.

Haig d'aclarir que aquest mes d'agost no sempre vaig al mateix lloc a prendre'm el café amb llet, però sempre m'assec en les terrasses. En comptes de llegir el diari, perquè encara em deprimiria més, com et passa a tu, em dedico a resoldre els sudokus de diaris endarrerits, que és una manera força poca-solta de matar el temps però que em serveix per desconnectar, que també va bé de tant en tant. Parlant de sudokus, fa uns dos anys vaig obrir un blog bilingüe on cada setmana en publicava sis de la meva invenció (en deia Sudokus Hexagonals Simètrics, SHS per als amics), amb les seves solucions. Era un treball força més creatiu i que em donava molta més feina però també més trempera. Tanmateix al cap de 52 setmanes exactes vaig decidir suspendre'l, perquè em vaig adonar que la majoria dels escassos visitants (això sí: de tot el món) no passaven de la portada informativa, segurament perquè no sabien com anar a la pàgina d'entrades (si feien servir smartphone en lloc d'ordinador no m'estranya, perquè aquesta portada devia quedar desmanegada). Tornant a les terrasses, la gent que s'hi asseu la veig molt normal.

En el bar on vaig la resta de l'any m'assec a la barra i, potser perquè hi vaig més d'hora, la fauna de dos quarts de vuit és prou curiosa, sigui dit això amb tot el respecte: des dels que es prenen el primer cigaló o la primera copeta d'anís del dia i al cap de deu minuts la segona, que molt probablement no saben que són alcohòlics, fins al ludòpata mal afaitat que s'enganxa a les màquines escurabutxaques i, també cada deu minuts, demana al cambrer canvi en monedes.

...i si així fos sempre, el planeta millor estaria. Hi hauria d'haver més gent així (és clar que amb el perill d'agafar, per exemple, la temuda 'enfermedad del beso').
El personatge dóna per a un relat més extens, ficcionant qui deu ser, com es deu dir, com viu, com no viu, etcètera. Bé, això va a escriptors. Jo ho faria. Ara: descriure-ho i fer-ne un relat costumista objectiu-subjectiu és un regal i a mi m'ensenya a visualitzar.

Les terrasses i les cafeteries i si estan englobades en places...quin fart d'observar, de contar...allà -una d'elles- on jo estic avesada a fer-hi estada -tallat, escriure, mirar, llegir el diari i normalment deprimir-meeeee- hi ha, de fixos, la gent d'un centre de malaltia mentat. Un sempre demanant que li paguis un cafè i si li dius que no fot unes raons amb veu de granota espatllada que no acaba; un que s'estira als bancs i mou una cama com si fos un ball menut: una que...i servidora, quan hi és, amb alguna extravagància...sinó: la vida seria aborrida!


Mena

Tenint en compte que havia escrit "cambrer" per no embolicar la troca, però que en realitat el bar el porta una parella de mitjana edat que suposo que n'és propietària, la teva hipòtesi és prou versemblant. I, passant d'una acció individual a una de col·lectiva en circumstàncies ben diferents, t'explicaria una anècdota de fa molt de temps si no fos perquè quedaria massa llarga com a resposta al teu comentari. Així que, com que hi veig matèria primera per a un relat biogràfic i social, abans d'una setmana la trobaràs publicada sota el títol "Sopars multitudinaris a Santa Susanna".

...més cap a l'opció de que fos una persona sense recursos. Que en passar ha vist que algú havia deixat mig cafè i ha fet un glop ràpid per por de que algú li cridés l'atenció i ha seguit caminant. Com que ha vist que ningú deia res i que tu ni tan sols l'has mirat, no ha pogut evitar tornar per acabar-se'l.
Si el cafè hagués estat seu, jo crec que t'hauria dit al menys "bon dia" perquè compartíeu taula.
I el cambrer potser simplement no fa bé la seva feina, però m'agradaria pensar que ell ho sap, que si queden restes algú altre les aprofita, i que per això no recull els gots si no estan ben buits...

Potser sí. També havia pensat que l'individu en qüestió podia ser un client que hagués trobat el cafè o el cigaló massa calent i hagués aprofitat per anar al vàter del bar o per donar un tomb. La veritat és que em vaig adonar de la seva presència quan es va plantar davant de la tauleta i va prendre el got, però no podria assegurar si sortia del bar o si venia pel carrer. De tota manera, que només fes un glop i fins passats deu minuts no s'acabés la consumició ja és ben estrany, perquè si tan fred volia el cafè li hagués pogut demanar un glaçó al cambrer.