Declivi

Nits en blanc somiant tenir un somni han poblat el meu rostre de solcs profunds, aspres, tenyits d'ombres que reflecteixen la misèria de la meva ànima i el poc seny que em queda. El meu cor ja no batega des de fa temps, o potser, simplement no m'importa si ho fa o no. Caràcter irascible, agre i cruel, maltracta als pocs que encara s'atreveixen a travessar el portal de la meva bogeria.

Indefens com un nen veig desfilar davant meu els motius del meu declivi una i altra vegada, impassibles davant la meva tragèdia, cruels companys de viatge al inframón del meu ésser. Turmentat per malsons que em semblen cada vegada més reals, colpejo una i altra vegada el meu cap contra la paret en un intent de que el dolor els faci desaparèixer. Objectes abans valuosos jeuen trencats, cremats o mutilats reposant el record del que un dia van ser i ja no són.

Com he arribat fins aquest extrem no ho sé, no sóc capaç de intuir un punt de llum que m'acosti a la raó perduda de la meva ment. Suposo que ha estat un procés lent, inconscient, apoderant-se de la meva raó fins a fer-la desaparèixer, disfressant la meva ànima de serenitat mentre era pervertida a poc a poc fins deixar-se sodomitzar per complet.

Sé que els meus dies estan comptats, dicten un compte enrere que em va apropant al meu final. Només espero que quan trobin el meu cos sanglotant, rendit per complet a la bogeria i sense indici de raó, encara conservi aquesta brillantor en els ulls que va fer que t'enamoresis de mi...