Declaració de principis

Un relat de: Leela

Recorda la meva mirada
perquè el meu cos,
impacient,
no s'avé
a paraules falses
ni a promeses de vent.

Conserva el que puguis
ja que ben poc et daré:
massa ànimes
m'envolten
i tu, tant sols
n'ets una més.

Deixa que corri,
lliure.
No possis pals
al meu camí.
Potser algun dia
quan et vegi,
sabré el què has estat per mi.

Comentaris

  • Un rampell...[Ofensiu]
    Xanxaneta | 16-06-2006

    ... de valentia. Aquest és el missatge que m'ha transmés el teu poema. És el moment d'acomiadar una relació sentimental i caminar de nou, sola, en la pròpia llibertat.
    Als dos primers versos del poema ens transmets que tu et mereixes algú millor, que hi ha moltes més persones al món per escollir.
    El vers final, en canvi, és com una reflexió: ara a cop, calent no es pot valorar la pèrdua, sinó que se'n pren conciència amb el pas del temps. M'ha recordat una mica al: - Ja ho pensaré demà! - de l'Escarlata Ohara a "El què el vent s'endugué".

    Felicitats pel poema i et segueixo llegint!

  • Declaració de principis[Ofensiu]
    George Brown | 02-02-2006

    Leela,

    D'aquest poema, m'ha cridat l'atenció el títol, per això de ‘principis', i he de dir que després de llegir el poema, no m'ha quadrat massa el títol amb el text, segurament perquè tinc una visió una mica esbiaixada del terme ‘principi', que per mi és una ‘veritat fonamental'... i el que jo entenc del poema és més aviat una ‘declaració d'intensions', però com sempre, això és una apreciació personal... i potser la utilització de ‘principis' dona un èmfasi especial a aquestes ‘intensions', que segurament és el que buscaves. Personalment crec que el títol és una part molt important d'un poema, no només per captar l'atenció del possible lector, sinó també perquè a d'aportar quelcom més al propi text.

    En llegir aquest poema, no he pogut evitar lligar-lo amb el poema anterior, curiosament publicat el mateix dia (casualitat?), i penso que és una altra manera de veure la mateixa història, és a dir, dirigit clarament a la mateixa persona (m'he fixat que aquest l'has marcat com a ‘biogràfic' en canvi l'altre no... cosa que no crec que tingui massa importància, ja que d'una forma o una altra tot els relats/poemes tenen alguna cosa de biogràfics, no?)... així com en l'anterior simplement ens informaves de la necessitat d'oblidar algú, aquí li dones la volta, i passes de l'oblit al record, i demanes a aquest ‘algú' que et recordi. M'ha semblat un contrapunt genial... tu vols oblidar, però vols que ell et recordi!

    Els últims versos:

    "Potser algun dia
    quan et vegi,
    sabré el què has estat per mi."


    ... molt dur... dedicar aquest versos a algú em sembla molt dur, però al mateix temps molt sincer i honest... i crec que necessari, ja que dir les coses en calent mai és bo (o com a mínim després ens penedim)... per tant millor deixar passar un temps perquè s'esborrin els mals records que han portat al desenllaç i quan només quedin els bons moments ‘ja en parlarem'.

    Un poema genial, té un to d'aparent fredor que crec molt encertat. M'ha agradat molt.

    una abraçada,
    GB.

  • Guanyadora CAS-Llibre[Ofensiu]
    Llibre | 17-10-2005

    Ostres! És ben curiós aquest poema... o a mi m'ho ha semblat. Perquè és com si hi haguessin dues parts... No sé.

    Una primera, potser formada per les dues primeres estrofes, on la veu poètica té la força i l'autoritat per formular verbs en imperatiu: recorda i conserva. Els versos estan impregnats d'una certa fredor, d'un cert afany de distanciament... però que la segona part, formada per la darrera estrofa, s'encarrega de destarotar-nos una mica.

    Per què dic això? Doncs no sabria explicar-ho amb seguretat. Però és com si la tercera estrofa em mostrés una imatge desdibuixada d'aquesta veu poètica que emanava amb tanta força a l'inici del poema. Com si de sobte se'm mostrés la màscara que la poetessa es col·loca per tal de demostrar una fortalesa que no li correspon.

    Per això comença la recitació amb la força de l'imperatiu... per allò de ser el primer a atacar. Però a poc a poc es va empetitint i deixa el to autoritari per passar a un to de prec, de demanda, de sol·licitud: deixa que corri, no posis pals. I acabar el poema amb el sentiment d'incertesa:

    Potser algun dia
    quan et vegi,
    sabré el què has estat per mi.


    Sí: potser algun dia la veu poètica ho sabrà. Mentre, li cal amagar-se rere paraules dures i fortes per mostrar una enteresa que, jo diria, no té en aquests moments.

    Una abraçada,

    LLIBRE

  • autosuficient?[Ofensiu]
    foster | 10-10-2005

    La teva prota és lliure de fer i dir el que vulgui, però ha de saber que arriba un moment en què no hi ha altra llibertat que la que és en un mateix i en una sincera relació amb els altres, especialment amb la parella.
    Està bé buscar i descartar, i seguir buscant, perquè, com diu el tòpic, en la vida tots tenim una mitja taronja que ens espera per conformar el fruit complet, harmònic, del qual en sortirà el millor i veritable suc de la vida.
    Però quantes vegades ens podem i hem d'equivocar fins llavors?

    foster

    Gràcies pel teu comentari. És curiós el que m'ha passat amb aquest relat al qual jo no dono cap importància, no sé què té.

  • instants | 03-10-2005

    òstia que dura. Com ens convencem avegades del que fem i no fem.

    Una abraçadota,

    Salut

  • m'ha seduït...[Ofensiu]
    Capdelin | 24-09-2005 | Valoració: 10

    el títol, original i no gaire vist...
    uses les armes de la sinceritat, la valentia de l'autodefensa, poses les bases per ser estimada com cal, no a qualsevol preu...
    els mals vénen quasi sempre pels inicis d'una relació, en la que els dos estan cecs i no hi ha uns principis que s'han de respectar... sembla que la llei és menjar-se un a l'altre.
    guapo el poema!
    un petó maquíssima!

  • Sembles dura[Ofensiu]
    Bruixot | 18-09-2005

    però no ho ets. Ets clara. Ets tendra, tambè. I ets sincera...
    Perquè es comfon a vegades la sinceritat amb la duresa? Potser la gent vol viure enganyada?

    M'agrada el teu lleguatge poètic. És diferent, pels temes, per exemple... Diferent de molta de la gent que comença per aquí. Deu ser l'edat.... jo tambè soc de la teva quinta (bé, jo sóc encara més vell...).

    Un comentari d'estil: m'agrada com escrius, tot i que a vegades un ha de llegir-te dues vegades o més per entendre't. M'agraden més els teus poemes, però. Jo de tu no m'obsesionaria amb la rima. Clar que... llavors hauràs de trobar tu mateixa què és un poema.

    Ah, moltes gràcies pels teus comentaris!

    Bruixot

  • declaració de principis,[Ofensiu]
    Becari | 15-09-2005

    i de llibertat......
    mirada dura, pero amb una descripció sincera i precisa....mmmh, molt guay

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Leela

Leela

81 Relats

639 Comentaris

101555 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:

Totes les persones grans van ser nens (encara que poques d'elles ho recorden)

El petit príncep. A. de Saint Exupéry



********
El meu e-mail:
leela.arc@gmail.com

********

Foto: Leela
(Futurama, de Matt Groening)