Decisions d'una tarda

Va decidir fer un canvi, escapar sense moure's de lloc, evadir-se, centrar-se en si mateixa, preocupar-se per tot allò a què mai no va prestar més de deu minuts.
Quan es treu del cor a algú, el buit és tan profund que costa temps i esforç tornar a omplir-lo, tenint en compte que és important fer-ho amb tot allò que encaixi millor en ell.
Donant-li voltes al estrany buit que portava en el seu interior, va dirigir la mirada cap a les muntanyes que apareixien davant ella i les va mirar com aquell nen que contempla alguna cosa per primera vegada, amb indiscreció i ingenuïtat, recordant-se a si mateixa en cada una d'elles; forta, inamovible, segura; on era tot allò?
Com el gat que es menja la llengua en aquella dita popular, com la boira que fa desaparèixer els carrers i places i ens converteix en cecs transeünts; havia desaparegut tot, la seguretat havia agafat les maletes i volava cap a un altre lloc, així com també la fortalesa i la perseverança.
Rendir-se, quin verb més lleig pensava quan la possibilitat de donar-li un petó encara existia; ara amagada darrere del seu mocador pactava la seva amistat eterna amb la rendició i aquesta li obria els braços per realitzar, una vegada més, una escapatòria perfecta.
De sobte un moviment brusc produït per algun sot a la carretera, va fer que l'autobús trontollés esborrant del seu cap aquella nebulosa que s'havia instal·lat allí des que l'autobús va emprendre el camí. " Maleït sigui!"- va pensar mentre recollia la bossa que havia caigut al terra i reincorporant-se, un fil de llum ataronjat li va il·luminar la cara banyant els seus ulls d'un color semblant a la mel i tenyint el seu cabell d'una brillantor especial, el sol va aconseguir cobrir-la amb la seva llum que lluitava per resistir a l'ordre lògic del dia i les violentes puntades de peu del la lluna reclamant el seu moment de glòria.
Va ser així, com escoltant Pau Donés cantant: "quédate con lo bonito, deja caer esa lágrima" i deixant escapar un somriure entremaliat, va sentir que hi havia alguna cosa que amb prou feines coneixia, que li quedava molt per veure i sentir, que l'amor atrofia al cor però mai no aconsegueix cessar els seus batecs, que li quedaven cançons que escoltar i relats per comptar. I que les cançons mai no s'escriuen en va, "sempre hi ha alguna cosa darrere" va sentir una vegada. Aquella tarda va fer cas a en Pau, va deixar caure la seva corresponent llagrimeta i es va quedar amb el bonic de tot allò amb l'esperança d'explicar-ho algun dia, potser en un llibre o potser a una altra adolescent desesperada feta un mar de llàgrimes; els errors, les equivocacions ens ensenyen a viure.