Decidir

Cansada, cansada de tu. Aquest és el meu sentiment. Què hi puc fer? Hi és. I tu, enfadat. Cansada, però amb força per llevar-me cada matí, malgrat tu. Amb força per llevar-me, sí, però no prou com per enfrontar-me i decidir. Decidir, decidir... decidir què? Decidir quedar-me? decidir marxar? decidir fugir? decidir fer-te decidir? decidir demanar-te que marxis? decidir decidir junts el nostre camí? Sóc aquí, en una llar que si sento meva és perquè hi tinc els fills, però en una llar que em cau a sobre, m'angoixa, m'aclapara... sóc aquí, però no perquè ho hagi decidit, sinó perquè no he decidit res. Cada vespre torno a casa obrint la porta d'esma, i em trobo un espai que no sento meu, massa ple de tot, massa buit de res. I passen els dies, amoïnats amb les nostres coses, atrafegats amb la feina i els nens. I tu i jo... amb més pena que alegria, amb més discussions que entesa, amb més ràbia que passió. I torno a casa, tornem i entrem. I quan travesso aquella porta res no ha canviat. I al vespre, al llit, dono voltes intentant cercar un camí. M'he de decidir: si em quedo, em quedo. Però per decisió, no per desídia. Si marxo, marxo. Però com? amb qui? on? no sé ni per on començar... En veig d'altres que s'han decidit, i no m'agrada com els va. Diuen que estan de primera, i que els nens ho porten molt bé. Però jo no els crec. Potser ells s'ho volen creuen, però no és veritat. Potser és veritat, i jo no m'ho vull creure. Perquè creure-ho em fa pensar que m'he de decidir, i això em neguiteja i en fujo. Decidir, decidir... i un bon dia sortir de casa i, mentre travesso aquella porta, saber que al vespre seré on hauré decidit ser.