Decadent

De la finestra estan veig el mar, quiet. Res belluga, res es mou. Només la gent camina, calma i tranquil·la pel passeig. Unes gotes de suor regalimen pel meu front i corren galta avall fins al coll on la samarreta les eixuga. Una calor insuportable em fa estar inquiet i neguitós i vaig comptant les barques adormides vora l'aigua, per assossegar l'ànima. Després m'estiro al llit i quietament segueixo el vol d'una mosca que fa i desfà el camí d'una banda a l'altra de l'habitació i amb aquesta visió em quedo adormit.
Ja fosqueja quan desperto i se sent la remor dels vespres als carrers. He passat la tarda en altres móns amagats en la meva memòria, ancorats en restes de pàgines viscudes o endevinades vora el pany de la porta de la meva vida. He estat un nàufrag en illes desconegudes habitades per monstres decrèpits que ja no em feien ni por i en alguna, una noia bonica em feia adéu amb un mocador blanc, des de lluny, sobre unes roques vermelles. M'adono que estic despert. Em llevo, poc a poc, com per no trencar la quietud i m'adreço a la finestra que obro de bat a bat deixant entrar la tebiesa de l'aire del capvespre d'estiu i entren a la cambra, impertinents, els olors del preludi de la nit. Miro a baix i reconec el meu carrer encès amb mil llums multicolors que cada vespre el fan diferent i el transformen en un altre, com a mi. Darrerament els dies són feixucs i difícils i se'm fan estranys i llargs, fa molt que no menjo a l'hora i quasi m'he oblidat de mi mateix. Només quan arriba el capvespre i el mar em retorna la llum del far, quan el brogit enterboleix la calma i ressona entre els edificis d'apartaments i quan s'exhibeix la figura nua de la nit precoç al llindar de la meva finestra, només en aquell moment el meu cos desperta i comença a viure el seu dia. Equivocat tot ell, ple de mentides i enganys, de paraules que no entén ningú i que maregen qui les escolta, el dia mesquí que es riu de la nit i la fa còmplice i esclava d'una gran farsa que només m'enganya a mi.
Estic molt fotut, ara ho veig. Ara que camino entre la gent engrescada i somrient, potser burleta. És de mi de qui riuen, de l'ànima amb pena que arrosseguen els meus peus, de la meva mirada buida i negra, de la cara gris que rebutja els colors i la llum i que faria por si no fos perquè la meva figura fa l'efecte d'un vell quixot extraviat i fora de lloc. M'encamino al moll, no hi ha tanta gent i l'olor del mar sempre em desperta la gana. Arribo fins a la punta més llunyana de l'espigó, on les onades se senten sordes i apagades i on la llum del far allarga cada vint segons i durant un instant la meva ombra sobre el mar obert. I això em fa més gran. Em quedo una estona contemplant el mar i després, en direcció al poble, esquivo els joves i les parelles que passegen i m'endinso en el món de colors i terrabastall de la nit marina. Sento músiques entortolligades, reflexe de la diversitat i la immensitat del lloc que surten dels antres ombrívols que s'endinsen, escales avall entre llums de neó, al fons de la terra que demana carn per continuar subsistint. En passar davant d'un bar l'olor d'un llom acabat de coure m'obre l'instint més primari i m'assec en una barra enganxosa on una parella de joves alemanys s'estan cruspint aquella carn que ja conec per olor i demano el mateix i una cervesa. Omplo la copa i se'n vessa l'escuma. La cambrera, molt amable, m'hi passa el drap i per sort -és un drap net- em desgreixa el meu tros. Mentre espero, em fixo en la gent que, com en un quadre, van passant davant meu enmarcats per la porta de l'establiment i esdevenen personatges que reconec de vells famosos quadres. Era bo l'entrepà. No en queda res. He repassat dues cerveses i un cigaló i em dono per satisfet. A l'hora de pagar he deixat, generós de mi, deu duros de propina a la cambrera. A partir d'aquí la nit és meva.
Amb la llum de l'alba retorno al meu castell. Tanco la finestra després de contemplar el mar tranquil i sense esma em deso al llit, enterbolit i etílic. Les voltes que em dona el cap m'ajuden a dormir. Esperaré un nou capvespre.