Debilitat

Tan d’hora vaig saber-ho em vaig encaminar cap a casa seva per donar el condol als seus familiars. Quan vaig anar-me’n em vaig quedar palplantat, sense control del temps. Les meves cames em conduïen en direcció a aquell pont on ens paràvem per fumar uns verds. De tot això ja en feia dos anys.
De camí no podia parar de pensar en tots aquells anys on ens trobàvem tan perduts. Aquesta és l’essència de l’adolescència, una època bellíssima on descobreixes el concepte de l’amor i d’altres grans passions, però també és una època perillosa. Ens sentim aliens al dolor i el perill, això ens permet viure joiosament tot i que no sempre de la manera correcta.
“A nosaltres mai ens passarà això tió, aquells perquè eren uns imbècils i inútils”- va dir-me un cert dia.
Som dèbils, és una època en la qual creem el nostre propi ser, on les nostres accions i les seves repercussions decidiran el nostre jo interior. Molts coneixen aquesta impotència al sentir-se tan dèbil, la facilitat per ser influenciats és impressionant.
Nosaltres hi vam caure sense donar-nos compte, estàvem cegats per l’herba, la hipocresia i la ignorància. Jo vaig tenir “sort” gràcies a un accident on podria haver perdut la vida pel fet d’anar de copilot d’un menor drogat. Nosaltres vam tenir el “miracle” de que les nostres accions ens conduïssin a una repercussió que va salvar-nos d’aquesta mediocre vida. Hauria d’haver-lo ajudat a sortir també d’aquella misèria, però vaig abandonar-lo a la seva sort.
No podia més amb el remordiment. El podria haver salvat, podria haver-lo ajudat a sortir d’aquest clot però el vaig abandonar.
Contemplava la posta del sol i em semblava veure’l al meu costat amb una mirada perduda i melancòlica, ell també s’havia lo cruels que havíem estat, tot el que havíem fet i la escòria que érem. Mai m’ha perdonat que el deixes enfonsat en la merda.
“Ara som germans de sang tió. Si un cau l’altre cau darrere, sempre junts”
Havia de mantenir el pacte. Ell ha caigut, m’havia de llençar darrere d’ell.