De vuit a cinc

Fa estona que veu a aquella persona, vestida amb gavardina grisa i barret d'ales, palplantada a l'acera del davant, mirant fixament cap a la finestra de la seva oficina. Ja feia dies que durava aquesta situació. Al principi pensava que eren tan sols imaginacions seves, però ara no té cap dubte de què a qui vigilava era a ell. I això l'intranquil·litza.

Arriba l'hora de plegar, s'acomiada dels companys i se'n va cap a casa. Viu als afores del poble, en una caseta unifamiliar de darrera promoció que van comprar ell i la dona. Mentre camina pels carrers del poble es gira un parell de vegades i constata que l'individu, aquesta vegada, l'està seguint i a més no dissimula massa. Canvia tres vegades la seva ruta habitual, per a intentar despistar-lo, però continua allí, darrere seu, a una distància prudencial, fent l'intent maldestre i ridícul d'amagar-se als portals de les cases. És la primera vegada a la seva vida que li passa una cosa semblant.

Qui pot ser? Podria ser un detectiu privat. Però ell és complidor a la feina, no enganya la seva dona, exceptuant les professionals esporàdiques, que no compten, adora els seus fills. És força metòdic i seria innecessari fer una despesa extra per posar-li vigilància, és un home de costums. Un segrestador? No guanyen massa diners i els que entren a casa estan íntegrament destinats a hipoteca, escoles, roba, cotxe i algun que altre caprici. A quin capsigrany se li acudiria segrestar-lo? I sí, malgrat tot, fos així, per què no ho ha fet ja? Se li escapa la lògica d'aquesta situació tan absurda.

L'angoixa i el neguit terribles que feia dies s'alimentaven al seu interior, comencen a créixer de manera desmesurada, com a monstres. Sap que és ell a qui busquen i no sap perquè, i la certesa d'aquesta incertesa li està fent un mal punyent, com si una mà li retorcés les entranyes. Té ganes de fugir corrents, ben lluny, desaparèixer, deixar tot i a tothom enrere i començar de nou, ja que tem que el seu nou estatus de Sospitós, de no sap ben bé què, pugui perjudicar d'alguna manera la seva família. Mentre camina es gira sovint i la figura sempre està allà, espiant-lo, assetjant-lo. Incapaç d'enfrontar-s'hi opta per allargar, dissimuladament, el seu pas.

Arriba al final del poble, a camp obert. Per facilitar l'accés i engolosir encara una mica més als potencials compradors, els promotors havien decidit asfaltar i enjardinar el pedregós camí que portava cap les casetes unifamiliars i fer així més fàcil, plaent i integrat el viatge cap al paradís a preu d'or. Sense amagatalls possibles el perseguidor decideix no dissimular i camina, amb pas decidit, pel centre del carrer amb la intenció evident d'agafar-lo. Ell se n'adona que el moment de la veritat ha arribat, i que caminant a cara descoberta per aquella distingida avinguda, les seves possibilitats d'escapar són pràcticament nul·les.

Així que decideix saltar la tanca que separa el camí asfaltat del bosc i comença a córrer com un boig per un corriol que s'hi endinsa. Aquest sender està ple de sots, de branques d'arbre que li colpegen la cara, de pedres amb les que ensopega, de tolls d'aigua, de foscors inquietants quan la vegetació és atapeïda, en fi, d'obstacles que dificulten la fugida. Però no oblida el seu objectiu i amb pas ferm i gests enèrgics es desfà de tots els entrebancs. Gira el cap diverses vegades i se n'adona de què el seu assetjador ha desistit en la persecució. I Somriu. Sí, sorprenentment, malgrat l'excitació del moment respira tranquil i segur per primer cop en molt de temps.

Arriba un punt on el sender discorre paral·lel i enganxat al camí principal. El cor se li accelera ja que, si el seu perseguidor no hagués sortit de l'avinguda, agafar-lo en aquest punt seria una feina fàcil. Excitat gira el cap i confirma, amb satisfacció, que l'ha despistat. No n'hi ha rastre del de la gavardina. Assaboreix gustós el seu triomf i la seva astúcia.

Més pendent d'aquestes sensacions d'eufòria i alliberament que no pas dels peus, ensopega , fa tres passes inútils per a intentar mantenir l'equilibri i cau irremissiblement per un marge. I rodola i rodola terraplè avall, forçant el seu organisme a una prova de fortalesa òssia totalment innecessària a la seva edat. A les palpentes intenta trobar quelcom a què aferrar-se i aturar la caiguda, però els seus esforços són balders. Desprès d'uns segons que a ell li semblen hores, s'acaba el pendent i queda estès a terra.

Durant uns minuts està completament quiet, amb la vista fixada al cel. Algú que el veiés en aquella situació podria pensar-se que havia mort a causa d'algun cop desafortunat. Però no. Està pensant. Pensa que, fet i fet, està posant en perill la seva vida, el seu futur, la seva estabilitat, per una fotesa, per un malentès, per un moment de bravesa, per una pujada puntual d'adrenalina. Millor encarar-se directament amb el problema, sense temors.

S'aixeca, es palpa tot el cos per a comprovar que té tots els òrgans al seu lloc i, a poc a poc, adolorit i ensangonat, comença a remuntar el vessant.

Mentre puja va mirant els múltiples punts on es podia haver aferrat mentre queia. Veu branques d'arbres, diverses pedres, dos esplanades, les restes d'un cotxe, matalassos, cordes. Ell s'ho mira tot amb resignació rumiant que sempre passa el mateix, que les coses a aigua passada sempre es veuen senzilles, assequibles, diàfanes i aleshores és fàcil lamentar-se de la pròpia estupidesa.

Quan està a punt d'arribar a dalt, aixeca el cap i veu al seu perseguidor esperant-lo. S'atura en sec. En un primer moment sent una petita esgarrifança i el seu cos es posa instintivament en guàrdia, però el dolor de la caiguda, la voluntat de solucionar el problema i les ganes d'arribar a casa, o al zulo, tant li fa, superen qualsevol altre pensament. Aixeca el cap per veure bé la cara de l'individu, que ara s'ha tret el barret, i se n'adona de què és una dona, una dona de mitjana edat, de cabells blancs, alta, constitució prima, amb un rictus molt marcat i una expressió de fatiga crònica en el rostre. La seva cara li es molt familiar però no encerta a ubicar-la.

- Us heu ferit? - diu amablement- No calia que correguéssiu tant, home, no us vull cap mal jo.

A ell sempre li havia fet il·lusió que algú se li dirigís de vos, li sembla que és una manera de parlar molt elegant i nostrada. La dona té una veu pausada, melancòlica, que dóna confiança.

Ara que està més a prop la reconeix perfectament. Feia anys que la tenia vista, però amb el barret s'havia despistat.

- No em coneixeu?- pregunta ella amablement mentre li atansa una mà

- Si, fa temps que us tinc vista. M'ho podríeu haver dit abans i ens hauríem estalviat corredisses.

- Éreu vos qui ho havíeu de veure, no jo- sentencia.

Ella l'aferra amb força, l'estira amb un gest decidit i el fa passar des del marge pedregós i salvatge al camí asfaltat i de voreres enjardinades. Durant uns segons es miren als ulls, encuriosits, descobrint-se tots els matisos que no coneixien.

- Podríeu fer el favor d'acompanyar-me a casa? La meva dona ja deu estar amoïnada.

La Monotonia assenteix en silenci, amb un somriure benèvol dibuixat al rostre, i l'agafa del bracet.