Cercador
De vell el consell
Un relat de: Epicuri- Compartir:
Per que em digui això tant evident, he deixat jo tantes coses enrere? Tant he hagut de viatjar?
-No. Simplement: No m'ho puc creure.
-És el que hi ha.
-No és en l'espai, no és en el temps. No cal cercar. Tan sols cal trobar.
Decebut, cansat. El to. La veu. La companyia del vell tenía quelcom ... una sonsònia imperceptiblement s'anava apoderant d'ell.
Va veure amb claredat imatges de la seva infantessa...
-El que més greu em sap, és que és un noi molt capacitat...Si vol pot, però Sembla que no vulgui esforçat-se... és massa fet a la seva!
L'absurditat constant. El sense sentit, la falsedat. La total manca de coherència, sempre li va impedir de creure en falses i completament infundades conviccions.
El dubte constant, el necessari inconformisme de les fites falses, l'adotzenament dels camins trillats. Sabia que no sabia; però havia estat incapaç d'acceptar falses lliçons. No per que no hagués volgut, no. De vegades, ho havia desitjat tant fort! a coratge de raons a mitges. Acomodament a l'aprovació de tantes vanes autoritats i ídols de fang...
Mai aconseguí idees clares. La fermesa, que tant desitjà. Objectius clars, fites concretes. Veure clar vers on anar.
Però les minses certeses valuoses que havia albirat foren les fonamentades en la constant decisió del viure. Viure i actuar. Fins que els llums s'encenien, o s'anaven apagant.
El seu cos anava madurant i començaven les seves cèlul.les el corresponent envelliment.
S'adonava que no hi havia fites dites ni llissons de mestretites. Calia viure cada pressent i triar... minut a minut segon a segon i; molt més que temps. Quelcom potser infinit :Viure vivint. Una i mil morts. O romandre mort en vida per comptes d'un viu en morts.
Fins a esdevindré darrer mot. Darrera ombra, darrera conseqüència lúcida de la matèria viva. A cor obert i amb la més ampla, valenta i abastable consciència.
l´Autor
1124 Relats
836 Comentaris
428771 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72
Biografia:
Ho deien els Azteques: Hola, Soc Tú.Em re-escric a mida que em llegeixes.
Els antics filòsofs Grecs, feien reunions a on es parlava amb els ulls embenats, per tal de que cap prejudici visual interferís en el seu discurs.
Estimat Idomeneus:
T'escric aquesta carta en un bon i feliç dia per mi que també es l'últim de la meva vida ja que he patit una dolorosa incapacitat de pixar, també una forta disenteria per la qual cosa res no es pot afegir a la virulència dels meus patiments. Però la alegria de la meva ment , fruit de la contemplació i pràctica de la meva filosofia supera totes aquestes afliccions. Et demano que tinguis cura de la canalla de Mendrotorus en justa correspondecia a la savia devoció d'un home jove vers la meva persona i la meva filosofia.
Epicur.
El 17 de Juliol cel.lebro, amb molta joia l'any de bona vida a Relats en Català.
Sorprés i content de la vidilla que m'has donat.
La foto li dec a la tremenda menjada de coco que em va provocar un enllaç del Jeremias Soler. Aquest:
http://www.youtube.com/watch?v=oGKm6_-BmRE
Desde llavors he estat obsessionat per trobar la foto del l'univers més petit que he pogut: Es la foto de presentació, feta amb un microscòpic electrónic. Es un àtom d'or.
Es més difícil observar el micro Univers que el macro univers. Però això es tot un altre Quantum.
Un bon sentit de la vida i aquest univers, definit per un físic eminent, com a insensat, es ser el més feliç possible.
O al menys no fer mal.
La veritat ens fa lliures. I la finestra es l'amor .
La vida es un acudit: No importa tant la seva llargada. El que importa es que tingui gràcia.
M'habria agradat escriure un tractat de filosòfia, únicament amb acudits, però m'ha faltat sentit de l'humor.
Wittgestein.
O la lluna que s'afina
al pasar carena enllà
es quan dormo
que hi veig clar
prés d'una dolça metzina.
J.V. FOIX.
Omple el got i beute'l ara.
Sense presa
sense temps.
Jaume Sisa.
Jo, l'ànima de la prada
que es deleix en florir
i ser dallada.
Joan Maragall.
Mercès per llegir
estim en molt
la vostra companyia.
markonomistes@hotmail.com