De tristors

Un relat de: Mena Guiga
Hi ha tristors que van i venen, com les onades. Cal saber entendre-les, formen part del Tot. Provoquen una entesa traduïda en un somriure d'un benestar es podria dir búdic. Comprensió i suspir.

Hi ha tristors blanques com llençols que el sol i el vent hi han fet el que han volgut i de resultes aquelles teles han esgarrapat universos sense viatjar. Després, si en saben, poden encomanar-los i encolomar-los i ja s'ha begut oli. Hi ha olis que és una sort haver-los de beure, doncs.

Hi ha tristors rebregades en llençols que no es deixen planxar perquè les volen per sentir-se com xaragalls a la terra o arrugues en rostres amorosits per l'edat quan s'ha viscut amb barreges com ara anhels i conviccions.

Hi ha tristors vegetals que deterioren fulles com si es dobleguessin per dolors de part. O que les garratiben i les fan semblar urpes de sers de malson.

Hi ha tristors que commouen, d'entranyables, en els records i el que es capta a l'univers un dia de núvols que moltes vistes no es mereixen...


I moltes d'aquestes tristors són malenteses: són alegries.

Comentaris

  • Definicions[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2015 | Valoració: 10

    Has descrit amb la ma càlida la tristor, les tristors. dóna-li tantes voltes com vulguis, que ho fas meravellosament, però no deixis d'escriure mai, si us plau! Una manera de combatre-les és precisament escrivint. Ara, la darrera frase m'ha deixat un pèl trist. Potser hi ha una depressió com les Gavarres. Una abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434574 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com