De sobte, el desassossec

De sobte el desassossec,
sensació que sotja,
es descobreix a deshora,
sigilós i térbol
és com el primer tró d’una tronada,
em deixa muda,
exhausta
de cos i d’ànima.
M’omple d’una certa frisança
de recances i ombres,
com una dalla em travessa...
Però ja el conec,
igual que ve, passa
com un braç de mar
enmig d’una mar en calma,
ni m’esborneix, ni m’acovarda.
Demà quan em desperte
s’haurà dissipat,
haurà alçat el vol
cap a un altre temps,
sense esmerçar esforços.
Sé que tornarà en altre moment,
però, ja no m’esglaia,
conec la seua mirada esquitosa i obaga,
sé que esllangueix poc a poc
com un amor que mai no s’abasta,
deixe que m’habite,
serà curt el temps
i quan ja no estiga
retornarà la llum sospirada.