De sirenes i pintors

L'Estartit, setembre de 2004

Estimada:
Fa tres mesos i tres dies que sóc aquí, on tu m'enviares a despit meu. A contracor. No estic, però, melenconiós ni m'ho passe malament en aquest indret vora la mar. El mar, la mar. M'agrada. El vent humit, carregat de iode i de salnitre. La lleu boirina que s'esvaeix, la matinada, als primers rajos, quan comença a alçar-se el sol per l'horitzó, talment com una gran taronja lluminosa.
Encara, però, tinc presents al record i als dits el tacte suau i càlid de la teua pell; encara se m'acud la flaire de dolçor de poma del teu coll; encara pense en la singladura de les meues mans sobre el teu cos; evoque encara el benestar de la teua companyia. I no és que m'ha mancat, l'acompanyament! Vull lliurar-te l'ànima, a tu que et tinc confiança. T'ho conte. Agafar el cavallet, les pintures, i situar-me vora la menuda caleta, airejant l'alba, és el meu pa de cada dia. Des de la part posterior de la casa, un senderol hi condueix directament, en deu minuts escassos. És un espai solitari, amb unes pedres grosses a la dreta i una aigua neta i clara, plana, que deixa veure la superfície de pedres rodones del fons, al temps que reflexa el cel blau i els núvols. S'escolta sovint, quan comença a calfar el sol, la xiuladissa dels ocells dels pins pròxims, dalt el penya-segat. És quan més m'agrada. Perquè en temps grisós, o amb les gotes de pluja colpejant l'aigua i el sòl, la remor de les ones trencant a les pedres, l'enrenou xiulant del vent, tot reconeixent la bellesa de l'indret, una espècie de boira m'atenalla el cor i em fa recordar-te. Bo, continue! Arribant a l'última corba, on la senda fa un ràpid tomb a la dreta i descendeix bruscament, un xipolleig em va estranyar. Ja al final de la recta, des d'on podia veure la superfície blava, un iot ancorat i una persona a l'aigua. Desgràcia! No estaré sol! Vaig pensar en desfer el camí, quan em vaig apercebre que, amb el braç alçat, aquella figura feia gestos inequívocs que m'aproximés. No m'hi vaig fer pregar, ansiós com estava: havia ullat que era femella i que no duia res a sobre. Ja saps que els meus ulls de pintor no solen fallar, en allò que ataülle. Conforme jo avançava cap a la mar, ella es dirigia cap el meu encontre, nedant. Em vaig quedar aproximadament a dos metres de la vora, a la sorra. Quan va fer peu, caminà gràcilment, intentant vèncer la resistència de l'aigua amb les puntes dels dits de la mà esquerre, mentre amb la dreta es tapava -pudorosament?- els pits. Vaig fixar-me en la cara. Bellíssima. Clàssica. Amb la boca roja i carnosa. Botticelli. La figura central del Naixement de Venus. La netedat dels contorns, el moviment flamejant dels cabells, llargs fins quasi els genolls. La xicota va eixir de l'aigua, no virginal i pura, com al quadre, sinó com una dona nina voluptuosa i concupiscent, disposada a gaudir i complaure. Menuda. Un metre cinquanta i escaig. Pèl ros fort, com el color d'algunes panolles de dacsa que havia vist a la infantesa. Estilitzada i fràgil, denotava tota ella sensualitat. Un Botticelli en aparença: ver en les formes, fals en la intenció. Amb gestos, em convidà a desvestir-me. Fins i tot m'ajudava. Donant-me la mà, em portà cap a l'aigua. Sense paraules. Ja a l'aigua, uns jocs previs: jo fuig, tu vols agafar-me, jo em deixe. Estem tots dos ben a prop, un tocant l'altre, palpant-nos a grat els cossos. Capbussament d'ella, cercant amb ulls i mans la meua grandària. Jo estava disposat; ella semblava que també. Un petó al gla, sota l'aigua, em semblà va ser la confirmació. Vaig posar-li el penell entre les cuixes. Acceptà i el va mantenir ben fermament. I es recolzava en mi. Ni un mot, cap paraula. De sobte, afiançà els dos braços al meu coll, agafà amb la mà dreta el meu puntal, l'incrustà al seu tall i creuà les cames entorn meu. Jo, dempeus sobre les lliscadisses pedres del fons, intentava controlar la verticalitat. Ella se n'aprofitava dels meus torpalls moviments. Ho vaig notar palesament en l'alteració dels pujols del pit. Amb calma, afermí les cames al llit de gros gravó. I li ho vaig fer ben notori. De primer, un cop endavant, introduint-me més en aquell cau. Cavitat, coval, foranca, espluga o gruta, tant m'hi donava, si les paraules sobraven i jo estava de gust i per ben fer. De segur, era el senyal que ella atenyia. Sense abandonar la postura, amb moviments lents i suaus, començà a voltejar-se de cintura cap avall. Primer, en un sentit: dreta, avall, esquerre, amunt; després, en sentit invers. I, de tant en tant, amb una força muscular que no hagués concebut en aquell cos tan feble en aparença, em xuclava la verga com petita barca en remolí, cap endins la fenedura. Tanta era la soltesa, gràcia i habilitat dels giravolts de la xicota, tant l'onejar de l'aigua, tanta la dolçor interna, que la meua ànima i el meu esplet es deslliuraren plenament a aquella llar acollidora. Per la part que en corresponia, amb penetrants i fortes sotragades, foradava la pedrera, aferrissant-me al terra. Botticelli, Sandro, amic! A la fi, l'extremiment d'ambdós alhora feu que la superfície deixés circumferències concèntriques al voltant, sent nosaltres el centre i els autors.
Els autors, els pintors, diràs. No sé perquè, trobe més plaer a les obres de la natura que no a les de l'art. Almenys, més plaer físic. He observat, però, que quan més s'assemblen unes i altres, més possibilitats hi ha que augmente la intensitat d'aquest. Segurament perquè sorgeix d'un doble principi: d'un costat, la realitat agradable, objecte sensual a la vista; per l'altra, de la perfecció com obra d'art. És aquella nuesa que commou la imaginació al primer esguard, sense que la intel·ligència puga descobrir-ne la causa. Si és veritat allò que la natura imita l'art, serà perquè en la sensibilitat dels pintors s'acumula tota la perfecció de bellesa de l'època, i en donen testimoni, sublimant-la, a les seues obres.
Després d'un somriure pre-renaixentista, se n'anà nedant cap el vaixell. La vaig seguir amb la mirada, bocabadat, sorprés, fins no ser més que una lleu taqueta rosa a la superfície blava. No l'he tornada a veure.
De vegades pense si tot va ser un somni. Però, no; ha estat tan real com aquest segon encontre que tot seguit t'explique. Uns amics, sabent la meua solitud i per tal de distreure'm, em convidaren a una travessia des de la Costa Brava fins a Mallorca, al seu veler. Hi havia també a bord una anglesa, solitària com jo. Durant el viatge sosl fumavem i bevíem. Es formaren parelles, i cadascú anava a la seua, sense importar-li els demés. La jove dama anglesa em confessà, solta la llengua pels glops continuats de porto, que es sentia sola. I que el seu marit, sempre ocupat en afers diplomàtics, arribava a casa cansat, esgotat sempre. A la companya anglesa, després d'alguns gotets, unes quantes cigarretes i més confessions íntimes, vaig intuir, simple i senzillament, que li picava el parrús. Perdó per la frase feta, estimada! Escriuré més bé que es sentia transportada al bell món de l'erotisme, entremaliada amb certa sensació excitant a l'entrecuix. Un matís, només un joc de paraules. Al cap i a la fi, un eufemisme. Quina civilització, la nostra!
Pocs instants després, Lady -l'anomenarem així a la senyora, perquè no s'esdevinga un assumpte d'estat, si es fa públic-, començà per jaure a una llitera de proa. Es va treure part de la roba. Got a la mà dreta i cigarreta a l'esquerre. Vine ací, prop meu, em va dir. Aleshores, vaig tenir clara del tot la malaltia de Lady. No era mal de mar. Era, pensava -i ara ho testifique- mal d'amor. No m'hi vaig poder negar: la dameta estava de bon veure. Llavis de fresa, malucs d'egua jove, sina incitant. No hi havia entreteniments a bord; jo confiava en la meua experiència i en els meus atributs. Així que m'hi vaig decidir. I com la fruita, quan està madura, no cal més que tirar amb suavitat i destresa i arrencar-la ràpidament de l'arbre, així ho vaig fer amb força delectança, mà dreta i dit índex, amb aquella d'entre les cames que em posà a l'abast Lady, una vegada les calces fora, oberta en extrem. Indret que per cert, estava ben untat i untós. I d'un color els pèls del qual mai no havia jo albirat: daurat encés. Tan sols una mica de predomini digital, amb opressió continuada i no gens discreta al lloc precís, la portaren d'urgència a proclamar ardentment uns ais de complaença. L'estovament final vingué de seguida, sense esperar-ho.
-I amb allò meu, què faig ?
-Poseu-lo on més enveja tingau- em sembla que em va dir. O m'ho imaginava, pel meu compte. El seu català era dolent; el meu anglès, infame.
I li'l vaig dipositar entre les dues fermes i robustes mamelletes pigoses. Va comprendre de seguida. Agafant-se els pits amb les mans, governà el capoll amb tant de gust i afecció com mai no ho hagués pogut fer un capità de vaixell, quan amorosament i ferma agafa el timó per guarir la nau un dia de tempesta. Tanta era la seua experiència en aquestos afers, que vaig arribar-hi a port tot de seguida.
Emperò, la meua relació amb Lady no va ser tan exigua ni momentània. Els minvats dies restants, matí i nit, a més d'alguna vegada a la migdiada, es repetiren els encontres. I continuàrem a terra, quan va salpar el iot dels amics. Havíem llogat una caseta de pagès a quatre passes d'una caleta solitària, a la part est de l'illa. Anàvem tot el dia nuets: nedàvem en conill a l'aigua neta i transparent, ens estiràvem despullats a la sorra calenta i fina; desvestits, als menjador ombrívol; jéiem a pèl al llit de blanc llençols. Fins i tot, en anar a la fonteta del penya-segat per proveir-nos d'aigua, marxàvem sense roba. I ens estimàvem. I jugàvem al joc de l'amor: al jaç sense vànua, damunt l'arena tèbia de qualsevol horabaixa, camí de l'amable font, a l'ombra del menjador, dins la diàfana i clara aigua de la mar. Fins i tot, sota el vol incessant i el crit de les gavines, a l'illot d'Es Malgrat, on anàvem nedant moltes vegades. Submergint-me, jo era explorador de submarines cavernes pal
pitants, el buscador de molsoses cloïsses argentades, de nanses anhelant la plena. Ella, sirena del meu naufragat veler guardant tresors secrets al pal. I ningú guanyava la partida. Tots dos inquisidors del cos alié, sempre. Perquè ella alimentava el meu desig, i el fustigava:
- Fem-ho ara.
- Ara, no. Deixa'm. Descansa.
I, desficiosa, m'agafava el membre adormit i destrempat i en descobria la punta, i mullant-se els dits al got de mistela, me l'acariciava i em feia petons al gland. I l'humitejava amb més vi dolç i s'hi atansava, llepant-lo, assaborint-lo fins fer-lo despertar. I els batecs del cor se'm feien més forts i m'entrava una ànsia immensa de posseir-la, de cavalcar-la de nou. I provava d'endinsar-me pel viarany de la seua dolçor.
- No. Deixa'm a mi.
I em feia veure lliures cavalls blancs a la gespa de la clarícia, muntanyes inaccessibles cremant en el desert de dunes, cims elevats i misteriosos coberts de boira al llum ataronjat del capvespre. Fins alliberar el líquid albicant de l'alambí. De vegades, era jo qui intentava despertar el seu repòs. I la meua llengua cercava més avall del seu ventre el còvec que becava. I em dirigia al nord del clavillat cau rosa. I notava els progressos de la meua estratagema adonant-me de la petita tibantor. I ella m'oferia sucs melosos que m'afuaven encara més al calze. I les dents i els llavis, juganers, no donaven absolució al delerós pessó. I ella m'aferrava les galtes amb les cuixes, i els ais i els gemecs eren continuats. I em deia que habitava paradisos de mar blava, selves d'arbres verdíssims amb plugims daurats. I em mormolava segueix, t'estime, mentre tancava els ulls i reclinava el cap endarrere. I el meu regust a la llengua era com l'agredolç de suau música caribenya i fruits marins.
Foren dues setmanes de follia impensable. Dies vertiginosos d'adelerada fúria, de llibertat sense cadenes, de vivències cadencioses i frenètiques alhora. Quasi vaig oblidar-te. I ho havia fet la dameta anglesa de cara de nina.
Un bell matí, darreries d'agost, es trencà l'embruix. Una carta de l'espòs la reclamava a un país llunyà. Així s'acabà tot, com comencen els contes de fades: "A un país llunyà…"
Guarde, t'ho dic de debò, un record indeleble d'aquell frenesí que em condicionà l'ànima i el cos. Aquells estats de joia, aquells moments inoblidables, potenciaren el meu esperit cap la mirada, contemplació i estudi dels impressionistes. Fixació d'un moment concret - l'escena no està solament a l'espai, també al temps-. Fervor cromàtic. Seducció per la gama de colors elementals; acords i triomfs, intensitat i harmonia, més o menys delicats o descarnats. Atracció plasticista. Conglomerat de taques, dissociant la matèria i creant l'atmosfera perquè alguna part del cos treballe: l'ull del pintor que fa una anàlisi del que veu, i una síntesi al llenç. Malgrat les correspondències i connotacions científiques, un art producte de l'instint. Sensual. Instints que viuen en mi i en tots els homes i que reconeix cada vegada millor i més intensament.
He pintat més que mai, conscientment, després d'aquestos fets, en aquesta vila, on tu em destinares a despit meu. A contracor. Recorde el tacte i l'ensum de poma i préssec de la teua pell… El remor de les ones arran terra, la lleu boirina, el vent humit, l'atmosfera blava, el sol lluent, la llum cegadora, la mar canviant…, però, també m'agraden! Sóc pintor, a la fi, ara!
Gràcies a tu, estimada.

Jaume R.