De quan vaig ser útil a la societat

Un relat de: qwark

Un primer cop d'ull al pis ajuda a fer-se una idea del procés d'autodestrucció personal en que estic immers. El segon cop d'ull, al meu aspecte, ratifica aquesta impressió. La tauleta del menjador acumula bricks de suc de taronja, fulls de llibreta rebregats, barrejats entre sudokus a mig fer. Jo sóc al sofà, estirat, despentinat, amb barba de dues setmanes i la pell unida íntimament a un pijama del qual no s'ha separat en els últims quatre dies.

De tant en tant paladejo l'aroma de la meva deixadesa, olorant aquest mateix aire, que ja és quasi una part de mi, de tants cops com l'he inspirat i expirat. D'altres miro la petita escletxa de cel blau, a través de la finestra del menjador. Observo amb paciència com gira el món, com llisquen les ombres quan el sol marxa cap a l'oest. També dibuixo esbossos a aquella llibreta petita que em va regalar l'última (potser l'única) noia que m'ha estimat. I hi escric petits poemes, alguna idea o tan sols paraules inconnexes: vidre, vianant, parany, furiós. Potser és el meu pensament que es descompon, fruit de la inanició prolongada. Iris, nit, nàusea, frívol.

El pany m'avisa de l'arribada de la Lupe, la noia sud-americana que s'encarrega de netejar el meu pis. Ara també em porta suc de taronja, amanides de llauna i algun iogurt. Sé el que penseu. Em recriminareu que, no fent res en tot el dia, faci venir una noia a netejar el pis. El podria netejar jo, evidentment. I si volgués rebolcar-me com un porc en la meva immundícia, material i moral, quin sentit tindria fer que em netegessin aquesta cort? Algun visionari moralista fins i tot pensarà en aquesta situació com una metàfora social. El primer món arrossegant la seva decadència moral - a mig camí entre el consumisme i el nihilisme - mentre el tercer món assumeix estoicament la supervivència espartana.

Faig comptes, em queden quatre mesos del subsidi d'atur. Ho apunto a la llibreta: 4. Més a baix, ressegueixo unes sinuoses corbes en llapis. La miro amb hipòcrita discreció. La Lupe no és excessivament atractiva, no seria mai un objectiu sexual. Però ara mateix és l'única dona que hi ha a la meva vida.

* * *

El treball dignifica. Jo anava religiosament a l'oficina, com molts de vosaltres. Seia en una cadira amb cinc rodetes, davant d'un ordinador, al costat d'un telèfon. Portava corbata i amb això ho he dit tot: què més podia esperar la societat de mi?

Penseu que fins i tot feia bé la meva feina. Em portava de meravella amb els companys. Molts dies, sortint de l'oficina anàvem a fer unes canyes al pub irlandès de la cantonada. I amb l'Alba, que seu a la taula del costat, crec que hi havia una certa complicitat. Alguns dies, especialment quan es posava roba més atrevida, la sorprenia mirant-me de reüll. O això crec.

I tampoc em plantejava gaire sovint si això era el que volia de la vida. Una existència tranquil·la en una feina més o menys decent. Rutines fàcils de seguir, comoditat existencial. Ni tan sols sospitava que dins meu hi havia sentiments i valors que em podien fer rebel·lar contra tot allò. Era insospitable que aquell ambient plàcid fos capaç de generar una situació límit. Però és que l'ambient va canviar.

El primer cop que vaig veure el nou gerent em va semblar sinistre. L'aspecte de pulcritud amenaçant (quasi digna dels alts comandaments militars, de la Gestapo), unida als seus aires d'innegable suficiència li atorgaven una posició de superioritat psicològica sobre tots aquells que l'envoltaven. Tenia també un costat humà. Precisament per aquí vindrien els meus problemes.

La convivència laboral es va enrarir. Es van acabar les cerveses de les set i quart. Entre els companys ens miràvem amb desconfiança. No sabíem d'on ens vindria el següent marró, qui ens carregaria la culpa de la darrera pífia o qui filtrava al gerent rumors, certs o inventats, per tal de guanyar els seus favors o la seva indulgència. I en mig de la mala maror, va començar tot.

Al principi només eren uns comentaris presumptament graciosos, uns afalacs innocents. Després es va arriscar amb la litúrgia seductora que hauria après, imagino, a base d'acumular coneixements cinèfils durant l'època de Pajares i Esteso. L'Alba portava la situació amb neutralitat, com si busqués un terme mig entre el respecte que creia que havia de mostrar a un superior i la dignitat que ella havia de mantenir. Però era un equilibri impossible o, almenys, fora del seu abast. El to de les insinuacions anava creixent fins que va arribar aquell dia.

Era tard i la majoria de companys ja havien marxat. Ell es va apropar i li va dir, en un to absolutament imperatiu, que anés al seu despatx. Després es va dirigir a mi, per dir-me que marxés a casa, que ja havia treballat prou per avui. Vaig restar assegut uns instants, observant com l'Alba s'aixecava i caminava, tensa i sense aquella gràcia amb que es movia habitualment, cap a aquella maleïda saleta del fons. La porta es va tancar i vaig imaginar l'Alba, aïllada i indefensa. No podia marxar a casa.

Amb passes fermes i el cor bategant amb potència i amb matisos de l'espiral de sentiments i pensaments que em saturaven, vaig avançar cap a aquella porta, que vaig obrir amb ímpetu. En dècimes de segon el somriure d'home segur de sí mateix - amb el que intentava seduir l'Alba - va desaparèixer del seu rostre, que es va tenyir d'indignació i estupor en trobar-se amb la meva mirada carregada d'ira. Vaig agafar l'Alba pel braç, amb fermesa, i la vaig treure d'allà, no sense abans dir-li al gerent que era un porc fastigós.

Em van despatxar. L'Alba devia tenir més sort. Li taparien la boca amb un augment de sou i potser amb la promesa d'un ascens. De fet s'ho mereixia. Treballava bé.

* * *

En aquesta època de l'any, a aquesta hora, el sol entra just per aquella escletxa, entre els dos edificis de davant, i arriba fins al sofà. La seva llum em fa pessigolles als peus descalços. Dibuixo mig somriure en el petit quadern. No tinc esma per gaire més.

No vaig tornar a veure l'Alba des d'aquell dia. No és que la culpi a ella, ni al gerent, ni als companys, de la meva manca de fe en la humanitat, ni de la situació en la que em trobo. Sé que sóc responsable de mi mateix i que tinc una forta tendència a l'autodestrucció i a la deixadesa. M'encanta el vertigen de l'abisme, del caos, dels castells de cartes que fan fallida.

"Qui no s'abandona a les seves debilitats en èpoques de crisi?" escric en el quadern, conscient de que aquesta història arriba a les seves últimes línies. Llavor, pleniluni, estruç, fràgil. Ja no hi ha més espai en blanc per cap frase ni dibuix. M'aixeco lentament i vaig a buscar l'abric i les claus de casa. Necessito una altra llibreta

Comentaris

  • Et diria però...[Ofensiu]

    Et diria que tinguera el xic del relat una mica de disciplina però amb el que li ha passat no ho puc demanar ni suggerir, és molt fort perdre la feina per salvar una xica, el món és així.

  • evidentment[Ofensiu]
    neret | 20-04-2006

    ...volia dir trobar a faltar!

    doncs això

  • utilitat[Ofensiu]
    neret | 20-04-2006

    de vegades em pregunto si les nostres feines realment són útils a la societat o si només ens mantenen enfeinats per fer rodar l'engranatge... una pregunta que deixo a l'aire...

    la veritat és que li he trobat a faltar alguna cosa a aquest relat. Trobo molt bona (però molt) la descripció que fas del personatge a l'atur, amb alguns tocs que em recorden al paul auster, potser per les paraules apuntades a l'atzar, potser per ves a saber què...

    en canvi el que seria el nus de la història, tot i que també està ben explicat, li trobo a faltar alguna cosa, no sé què exactament. M'ha semblat que el desenllaç era una mica tòpic.

    En fi, que malgrat això, t'ho torno a dir, trobo que el relat està molt ben escrit, potser és que feia temps que no et llegia!

    se't va trobar a la presentació!

  • escollir sempre té un preu...[Ofensiu]
    ROSASP | 18-04-2006

    Ens acostumem a una vida monòtona i sense massa problemes, on gairebé la solució als petits entrebancs quotidians estan a l'abast de la mà, navegant en un espai relativament còmode i neutre.
    Però, què passa quan quelcom comença a remoure la consciència d'una manera alarmant?
    Callar o rebelar-se contra el que es creu injust, vet aquí una decisió on la coherència, la ràbia, l'equilibri, el sentit de la implicació vers l'abús de poder es nuen en una emmarayada lluita, on s'ha de creuar el llindar de la correcció o aclucar els ulls per no veure-hi...

    El personatge es deixa porta per una rampellada de passió alliberadora, implicant-se de ple en la defensa d'aquella noia. I amb la bona voluntat potser es fica allí on no el demanen i acaba perdent la feina.
    No culpa a ningú en concret, s'acaba autoflagelant a ell mateix per la seva conducta temerària i s'abandona de moment a la deixadesa. Omple fulls, sense saber massa bé si és per matar el temps o per trobar un camí entre dubtes i impotència.

    No sé, m'ha recordat com n'és de difícil saber què hem de fer en segons quins moments; massa crits es barregen entre el cor, les pors, les pautes de conducta heretades i les ombres de la consciència.

    La història m'ha semblat força real; és difícil saber què és correcte i en tot cas la major part de les vegades res és del tot blanc ni del tot negre...

    Gràcies de tot cor pels teus comentaris; em penso que tots dos veiem el món des de molts punt de vista.

    Una abraçada i fins aviat!

  • Molt bo! Una bona metàfora de l'aturat de fa poc.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 13-04-2006 | Valoració: 10

    M'agrada molt aquest relat!

    Encara que no m'hi identifico molt (perquè jo sempre estic actiu, aturat o no), hi veig reflectida la realitat d'aquella persona que s'identifica molt amb la realitat i les amistats de la feina, que de sobte perd la feina que era el seu món, i que entra a un atur avorrit sense res a fer.

    M'agrada el relat perquè el trobo una pintura interessant de la realitat. És cert que als primers pàrrafs (quan encara no saps molt bé per on tira la història) ho veia un pelet soso, però més tard, al llegir-ho tot, he acabat encantat.

    Endavant, qwark!

  • Dues cares de la mateixa moneda[Ofensiu]
    Biel Martí | 11-04-2006

    Dues cares de la mateixa moneda (ara no sé ben bé a conte de qué ve, això)... Del personatge socialment incorrecte, imporductiu, que viu de forma quasi deshonesta el seu atur, passem a algú que s'ha trobat amb les circumstàncies de la vida, que per decidir a ser fidel als seus principis per damunt les seves necessitats, hi surt perdent. Encara que el relat en general m'ha agradat força, potser em deixa una mica amb les ganes, no sé com dir-ho, d'aprofundir més, com sí l'autor hagués decidit esborrar alguns paràgrafs que li sobraven a ell però que ara fan que el lector se senti coix. A més, el moment en que ell actua i treu la noia del despatx del cap, no m'ha quedat gaire clar. Suposo que no expliques què passa de forma clara expressament, però un es queda amb el dubte de si va ficar la pota o la va encertar...

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de qwark

qwark

55 Relats

404 Comentaris

83518 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Químic de formació, professor de professió i escriptor de vocació, des que vaig abandonar el meu somni juvenil de ser estrella de rock. M'agradaria ser escriptor de professió, professor de vocació i saber tot el que pugui del món en què vivim.

Agraeixo a la gent de Relats en Català el fet de poder tenir un espai com aquest. A mi m'ha servit per a tantes coses que es faria avorrit dir-les totes.

Entre altres, per publicar aquest llibre:

¿Quant valen els teus somnis?"


Podeu preguntar per mi aquí:

qwark79@yahoo.es

O aquí:
http://www.facebook.com/smonteagudo

I ara també faig blocs:
Grans preguntes que no em deixen dormir : Un blog dedicat a la curiositat humana. Si sou humans curiosos, us animo a participar.
Àtoms i lletres : Un blog on explico experiències que van sorgint mentre escric.

I participo a la Lliga de MicroRelataires Catalans