De quan vaig intentar ser jo mateix

Un relat de: qwark

Vaig sortir de casa tancant la porta a una discussió amb la meva dona. Com tantes altres, la meva dona és d'aquelles que al començament de la relació esperava que jo m'obrís a ella, que confiéssim l'un en l'altre, que ens coneguéssim íntimament (tant pel que respecta al físic com a l'ànima). Amb el temps ha anat deixant d'escoltar-me, d'interessar-se pel que sóc realment. Ara es limita a donar ordres i a intentar canviar-me. Suposo que encara aspira a convertir-me en l'home ideal amb el qual es va voler casar.

Avui he decidit ignorar el que pensi ella, el que pensin els veïns o els desconeguts. Avui seré jo mateix, sense disfresses, sense hipocresies, sense ficcions. Jo no pretenc que els altres siguin d'una manera determinada, que em resultin agradables o simpàtics, no? Doncs llavors, per què haig de fingir jo per tal que ells es creïn una opinió positiva de mi? És una llosa amb la que porto carregant massa temps i és per això que he decidit alliberar-me'n totalment, de forma dràstica.

Pel carrer, la brisa fresca del matí m'inunda d'un univers de sensacions reconfortants. Omplo els pulmons amb un aire fresc ple de l'aroma invisible i elèctric de la llibertat. M'agradaria cantar... per què no? Sóc tan feliç que em puc permetre fer-ho amb tota l'ànima. L'autèntica música és la que ens connecta amb el cor, amb l'harmonia, amb l'essència del nostre sentit de l'oïda.

Deixo de cantar per saludar a la veïna del cinquè, que torna del forn amb dues barres de pa. Em dedica una mirada a mig camí entre la reprovació i la burla, que contesto amb un somriure. Sóc conscient que no és fàcil ser un mateix, que et trobes amb tot tipus de traves, però avui em sento amb energia per superar-les totes. Així i tot, la veïna, amb la seva actitud, m'ha restat una espurna d'optimisme.

A dins del metro, els passatgers tampoc semblen acceptar-me. Amb tota la simpatia de que sóc capaç, havia entrat al vagó dient ben alt "bon dia tinguin senyors viatgers!". Quanta gent diríeu que va contestar? A poc que us hagueu fixat en els rostres grisos dels que viatgen en metro haureu encertat la resposta. De vegades penso que a més d'estar-hi prohibit fumar i portar gossos, també ho està el fet de tenir sentiments o de mostrar-los. La majoria dels viatgers opta per l'escepticisme morbós, amb la precaució d'intentar guardar una mínima distància en tot moment (mai se sap què pot fer un boig!). Alguns marrecs emeten judicis burlescs sobre mi, als quals no dedico massa atenció. Sí que em fixo en una noia jove situada a un dels extrems del vagó perquè intueixo que no és com els altres. Potser m'entén. Potser ella també té la necessitat de ser lliure, de mostrar-se per fora com es sent per dins. I molt probablement mai ha tingut el valor per fer-ho. En aquells moments, ni tan sols s'apropa a mi per donar-me suport. Així i tot li dedico una picada d'ullet de comiat, per transmetre-li que el camí que busca existeix, que només ha de decidir-se a caminar-lo.

Surto de l'estació i rebo l'energia del sol, que dóna calor a la meva pell i llum als meus ulls i al meu cor. Quasi sempre podem confiar més en la natura que en els homes. Especialment quan es tracta de trobar la pròpia essència, de fugir d'allò absurd, fals, mediocre. La natura acostuma a rebre'ns amb els braços oberts quan retornem al que som, quan tornem a ella.

Sense adonar-me'n, perdut entre la gent i les reflexions, he arribat a la feina. L'ambient dramàticament encorbatat sembla convulsionar-se al meu pas. A mesura que avanço cap al meu lloc de treball creix l'agitació. Les energies positives de que disposava es van esgotant. Em sento intimidat i empetitit en aquest ambient cada cop més hostil.
Entre les burles sornegueres generalitzades sorgeix la figura del gerent, amb els ulls injectats en fúria i aquest rostre que és la imatge de la indignació. Suposo que en altres circumstàncies m'hauria empès (físicament) cap al seu despatx. En aquest cas es limita a fer-ho per mitjà de paraules i gestos, quasi tan persuasius com la pròpia violència física.

Dins del seu despatx, segueix intentant intimidar-me amb el seu desplegament de violència verbal i psíquica. Jo em miro amb compassió el seu cos vell i panxut, embolcallat amb aquella màscara tràgica que és la roba d'Armani. Pobre petit home poderós... saps potser on has perdut la màgia de la vida? No ho puc evitar. La tristesa em posseeix en veure les cadenes d'or lligant el seu cor, fent-li oblidar les ambicions més íntimes, més humanes, més autèntiques.

- ... vol oferir-me alguna explicació sobre la seva actitud? - diu finalment. Decideixo agrair-li el gest de pretendre escoltar-me amb una resposta sincera, oberta, conseqüent amb la meva manera d'actuar.
- És molt senzill. La majoria de les persones, especialment les que consideren que tenen una actitud guanyadora, es defineixen a partir de la suma. La seva personalitat esdevé tot allò que els envolta: la feina, la casa, la roba, els diners, la reputació i també algun contrapunt humanístic, com ara un hobby o la pertinença a alguna secta religiosa o social. Amb això semblen sentir-se satisfets i, molts d'ells, no semblen ser conscients que altres persones busquin altres camins, altres opcions més properes a la seva essència. Jo porto anys vivint a disgust amb aquests embolcalls que no manifesten el que sento i, per tant, em resulten absurds. Pertanyo al grup dels qui es defineixen per la resta, per despullar del jo tot allò que és frívol, que no és part d'un mateix, fins a trobar la pròpia personalitat en l'estat més pur.

Malgrat la claredat dels arguments exposats, el gerent em deixa clar que la seva pretesa actitud d'escoltar-me no era més que una falsa màscara més de la seva personalitat additiva. Em diu que em prengui el dia lliure i també un període de temps indefinit, fins que el consell d'administració prengui una decisió sobre el meu futur.

Minuts més tard, passejant pel parc, reflexiono en veu alta sobre la dificultat que tenen certs individus per encaixar en certes societats. Filòsofs com Sòcrates, homes de ciència avançats a la seva època, com Galileu o Copèrnic, artistes com Van Gogh. Tots ells van patir en les seves carns per voler-se rebel·lar contra la uniformitat grisa que els envoltava. Per què aquesta fúria contra allò què és diferent, especialment si és millor, si és més veritable o si és més sincer? Per què és tan difícil, en aquesta societat, ser nudista?

Comentaris

  • El tema és seriós...[Ofensiu]
    Elvira | 13-11-2009

    però mentre et llegia m'imaginava una d'aquelles pel·lícules americanes del anys 80 que fan tanta gràcia...
    per cert, la metàfora genial, jo també m'animo a ser nudista més enllà de la platja...

    Molt bon relat!

    Elvira

  • Metàfora[Ofensiu]
    ciosauri | 25-02-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat, la metàfora. Tot i estar d'acord amb el que ens va explicant el personatge, al final veiem la impossibilitat que té, pobret -i per tant, pobres de nosaltres- de portar-ho a terme. Un relat tragicòmic, com sol ser la realitat, i molt ben plantejat.

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Marisa | 01-11-2006 | Valoració: 10

    Crec que tots hem tingut dies d'aquests en què no saps per quina raó necessites mostrar-te tal i com ets, sense cap tabú, sense reprimir-te per res.

    Si ser tu mateix significa ser diferent a la resta, les conseqüències acostumen a ser nefastes. Tot i així, no s'ha de renunciar mai a la pròpia essència. És l'unic veritablement nostre...

    (completament d'acord amb l'ambient del metro, és curiòs però crec que la gent quan agafe el metre es transforma)

    Felicitats pel teu relat

    Marisa

  • Dues nueses[Ofensiu]
    angie | 05-02-2006

    L'externa, visible, i l'íntima, la qual es mostra voluntàriament i no sempre es veu.

    M'ha agradat aquest relat on conviuen la valentia i el desig a desputllar-se totalment.

    petons

    angie

  • quetzcoatl | 30-01-2006

    fruuuuuuuuh...

  • Despullar-se... [Ofensiu]
    ROSASP | 29-01-2006

    en tots els sentits de la paraula té el seu perill; mostrar-se tal com ets per fi amb el cor obert i els pensaments lliures als quatre vents.
    És com deixar-se al descobert més enllà de la pell; un nudisme que deixa veure tot allò que intentem amagar, perquè ens mostra massa sensibles, massa vulnerables, massa febles, massa covards...

    Crec que utilitzant aquest doble sentit de la nuesa, deixes anar una reflexió de com la societat està marcada per unes pautes de conducta que ens obliga a tapar-nos amb una falsetat i unes aparences que molts cops ens acaben fent sentir malament amb nosaltres mateixos, fins i tot ens ajuden a emmalaltir.
    Intentar ser un mateix no és gens fàcil, però encara ho és menys fer veure durant tota la vida que som els que els demés volen i no pas qui voldríem ser en realitat.

    M'ha agradat molt el relat i tot el que m'ha fet venir al cap.
    A mi ja m'han dit alguns que em deixo massa al descobert i no sóc nudista (de moment). Però és com m'agrada escriure i viure...

    Una abraçada molt gran i fins aviat!

  • Un cop més, qwark[Ofensiu]
    Leela | 28-01-2006

    un relat ple de reflexions.
    Com de problemàtic seria anar despullat pel carrer, i com encara ho és més anar despullat d'hipocresies, de tradicions, de prejudicis, de manies, de 'politicaments correctes', ...

    Un apunt més per la teva col·lecció d'il·lustres: Diògenes el Gos, conegut segons diuen per anar despullat i viure dins d'un tonel i per haver dit a Alexandre el Magne que s'apartés que li tapava el sol.

    M'ha agradat molt el teu relat, per jugar amb aquest doble sentit que no ho és tant!

  • El relat és bo sobretot...[Ofensiu]
    Vallespir | 24-01-2006

    ... perquè, en la meva opinió, presentant-nos els efectes que provocaria optar pel nudisme, ens adonem que si intentéssim actuar sempre tal com som -encara que anéssim vestits- provocaríem en el nostre entorn humà similars respostes.

    M'agradat el relat. Crec que és un molt bon autoretrat de cadascú de nosaltres com a individuus i de nosaltres com a societat.

    Una petita crítica: la traducció literal del castellà a la frase "A poc que us haguéssiu fixat..."

    Salut,

    Roger

  • m'ho temia[Ofensiu]
    NEULA | 24-01-2006

    però només cap al final. Molt bé.

  • !!!!![Ofensiu]
    Tiamat | 24-01-2006

    fantàstic

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de qwark

qwark

55 Relats

399 Comentaris

80937 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Químic de formació, professor de professió i escriptor de vocació, des que vaig abandonar el meu somni juvenil de ser estrella de rock. M'agradaria ser escriptor de professió, professor de vocació i saber tot el que pugui del món en què vivim.

Agraeixo a la gent de Relats en Català el fet de poder tenir un espai com aquest. A mi m'ha servit per a tantes coses que es faria avorrit dir-les totes.

Entre altres, per publicar aquest llibre:

¿Quant valen els teus somnis?"


Podeu preguntar per mi aquí:

qwark79@yahoo.es

O aquí:
http://www.facebook.com/smonteagudo

I ara també faig blocs:
Grans preguntes que no em deixen dormir : Un blog dedicat a la curiositat humana. Si sou humans curiosos, us animo a participar.
Àtoms i lletres : Un blog on explico experiències que van sorgint mentre escric.

I participo a la Lliga de MicroRelataires Catalans