De quan un pi i un corall van parlar

Un relat de: Mena Guiga
Una vegada, de ben segur és endevinable quina, un pi pinyoner maresmenc va sintonitzar telepàticament amb un corall d'un escull australià.

Van contactar perquè estaven molt igual. Sentien un gran dolor. Volien abraçar-se i només podien fer-ho comunicant-se d'aquella forma gens atzarosa.

El corall plorava llàgrimes més salades que les aigües massa calentes amb l'afegitó de la contaminació. Tot sumava restant.

El pi s'encongia com un vell encorbat i vençut. Deixava caure fulles que hauria volgut agulles esmolades per tal de vèncer el fong arxiinvasor. Es rovellava, calia trobar quin oli podia guarir la malura.

El corall i el pi en situació límit. La feblesa maldava per ensorrar-los irrecuperablement.

El corall havia perdut el bellíssim color que sempre l'havia configurat. L'energia d'unes algues que el nodrien acabà inexistent: l'escalfor del medi havia fet que el propi corall les allunyés. Aleshores i progressivament, sense treva, esdevenia translúcid, fantasmal en aquell enclavament declarat patrimoni de la humanitat. Va intentar riure canviant 'patrimoni' per 'cementiri' i va semblar com si una espurna d'un bell color taronja intens fes per aparèixer...tot just uns segons.

El pi, al seu torn, li va fer saber que a la seva àrea una plaga viral atacava els de la seva espècie. Es planyia d'una manca de gestió forestal alhora que endevinava els cors afligits que li feien costat i demanaven a l'univers que cessés la malaltia. Semblava poc, però els bons desitjos tenien força. Així ho havia entès i no volia deixar de creure-ho.

El corall va mirar al seu voltant: tots els seus companys decolorats, moribunds.
Va provar de somriure novament, animat amb l'esperança del pi. I sí: durant una espurna de temps una irisació rosada va il·luminar-lo.

Content, va voler-ho explicar al pi.

No va obtenir resposta.



Només silenci feixuc i una sensació d'un frec acaronador, un adéu des de l'ànima.

Comentaris

  • Una crítica dura[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 16-06-2016

    però escrita d'una forma tan poètica que és un vertader plaer llegir elrelat.
    Sincerament, Mena: M'ha encantat.

    Una abraçada.

  • Tens la tècnica perfecta[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 12-06-2016 | Valoració: 10

    d'una bona novel·lista. Atraure l'atenció i l'interès del lector amb una primera frase o paràgraf on s'exposa la situació en la que es mou la novel·la. He llegit moltes coses últimament, però el teu és el relat on millor s'aprecia aquesta tècnica que vaig aprendre en un curset literari.

    No et comento el sentit crític i ecològic que es desprèn del teu escrit perquè ja ho han fet d'altres relataires. Només et vull felicitar pel teu magnífic estil.

  • Crític[Ofensiu]
    Vicent Terol | 12-06-2016 | Valoració: 10

    Un bon relat amb esperit crític que es podria emprar a les aules (2n d'ESO?). Ací apunte la idea!

    A banda d'això, cal destacar el seu valor literari. Es llegeix amb agilitat i manté la tensió i l'interés durant tot el text.

  • toca endins[Ofensiu]
    allan lee | 03-06-2016

    aquest diàleg d'ànimes defallides. Gairebé em fa l'efecte d'una prosa poética preciosa. M'ha agradat molt i em fa emocionar. Una abraçada

    allan

  • Bonic[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 03-06-2016 | Valoració: 10

    Cim sempre m' agrada el teu relat,per desgràcia tant autèntic

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434469 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com