De quan totes les anous eren podrides

Fa un bon vent a fora. Aquesta nit ha practicat un xiular feréstec i sinistre, no pas enfellonit, simplement per assolir les orelles als llits de cada jaç, volent ser impensablement un jazz macabra que qui li explica què és el jazz, ell sol i sense companyia, però fort i ferm, de desig gens erm, l'element aire que es descompensa i si no fa mal és perquè anhela assolir-te neurones que cobegen protagonisme, que guarden informació de ves-a-saber-quan, atàvica, ancestral, de l'antigor ignota que es nota, nodrida en els dins, i que o punxa o fa pessigolles, efluvis d'ànima que es vol envolar com una fulla, com una llavor de dent de lleó, com les elegants libèl·lules o les papallones d'ales que ni cal que siguin esclats opulents de color. La senzillesa d'enlairar-se sense haver de mostrar massa més.

I ara afegeixo el títol que m'ha passat pel cap mentre feinejava a la cuina i que cal parir, desenvolupar, desprenyar-me i desenprenyar-me de no haver fet altres tasques.


DE QUAN TOTES LES ANOUS EREN PODRIDES

L'Elma va anar al supermercat. Li calien nous per a colofó d'unes pomes al forn amb un farciment de müsli, xips de coco, pinyons i alguna cua de pansa que no havia fet mai cua, ni pensar-ho, orgull del raïm dessecat.

Un raig de ratafia sense base d'anís i les golden grosses amb el daurat perdut i la maduresa esdevinguda flaccidesa flonja al forn, un exemple de perfecció a taula.

Les nous del supermercat eren d'un altre continent que es caracteritza per una contaminació superlativa. Estaven ràncies. El trencanous va fer cara de fàstic i es va negar a continuar una feina infructuosa que no cobrava i el gastava, que tot té una vida.

Així que l'Elma va fer cap a la botiga mig d'upa mig d'standing pobletà de can Falàcia. Una cucada de decoració com a l'antiga, fusta centenària, cabassos ben trenats i tramats, rajoles hidràuliques amb flors geomètriques de tons tirant a pastel...i preus descomunals com el nas del propietari, el fill dels amos ja jubilats i seguidor del negoci, un xarrupa-el-que-altres-van-iniciar (passa sovint, és un comentari, ara que ningú s'afecti, que aquest tipus de negocis de generació en generació comporten un assortiment de conductes segones totes novel·lables, i que no cal caure en el 'bones' i 'dolentes', massa o blanc o negre, tanta gamma de grisos com existeix). En Josep Maria, amant dels bons olis del color de l'or i dels pans de pedigree i dels embotits artesans i de la fruita flairosa i de collita pròpia, i dels llegums bullits amb massa fums, va atendre aquella dona que havia anat amb ella a escola, feia uns quants lustres, però que mai havien tingut afinitat ni asprositat. Li va encolomar els fruits secs secament i fent que el pes anés a favor d'ell, com havia ben après, gens aprensiu a ensenyaments omple-butxaca que procuraria que els seus futurs plançons heretessin. I l'Elma va pagar, confiada, convençuda. Qualitat suprema, aquest cop no s'erraria i serraria en va més diners del compte corrent, gens generós com es mostrava darrerament.

El trencanous es va escandalitzar amb aquell descloscar i extreure'n cervells cremats, buidor nutricional, estafa noguèrica. L'Elma va plorar i va jurar i perjurar no anar més a Can Engany. No era pas el primer cop. I seria dolenta: en faria merescuda mala propaganda. I si es creava enemics, és igual. Aquesta expressió, ´és igual', se li havia enquistat d'un conegut que la vida li havia fotut moltes moltes hòsties i que mai es rendia. Al cap i a la fi, qui la fa la paga i qui és honest acaba amb premi, aquest era el seu lema. Admirable.

L'Elma, mossegant-se la ràbia, va arrossegar-se fins el mercat local dels dijous, al centre del poble. Una colla de pageses hi mostraven les paradetes, patint calorassa a l'estiu més pregon i congelació a l'hivern en estat rigorós.

L'Elma, abans de marxar, havia hagut d'enretirar la plata de les pomes perquè no s'acabasin de fer i les tenia desprenent oloreta de postres mengívoles a la taula de fòrmica força deformada de la cuina de rajoles no escollides, sinó les que la casa duu incorporades de fabricació i si no tens euros prou grassos per a canvis fote't.

Una venedora rodanxona i bonifàcia exposava els productes de la seva terra. Sense exhibicionismes exagerats, sense mandangues, desguarnidament, nuesa de l'autèntic. Nous despullades d'actes lladres. Aquella dona, en veure-la gat escaldat amb aigua tèbia fuig, de seguida va trencar-ne una i li va oferir. Abundós contingut, dos hemisferis ben formats i saborosos. I encara n'hi va donar una altra. L'Elma va somriure, crèdula. En va adquirir un quilo. Però l'altra no va voler cobrar-li sencer, només mig. Li volia fer aquell regal.

El trencanous es va excitar com mai: quin bé de Déu d'anous! I de proximitat! Es desencaixava d'emoció.

Les pomes tindrien aquells fruits secs per barret i l'Elma encara hi afegiria un toc de mel de farigola.

I sí, i va anar d'un pèl. Goludes formigues en exèrcits invadien l'espai on la plàtera descansava. Sort que l'Elma va arribar a temps. Les va bufar amb un ventilador i les va escombrar amb unes branques de bruc.

L'Elma era una bruixa i ho mig sabia. Ho va aprofitar per fer que el supermercat se n'anés en orris, que la botiga escuraire perdés la clientela i que la pagesa honesta i amable, amb el cor de nou bona, mai no passés misèries i la vida l'afavorís.





(au, ja he parit. I sense epidural ni ...Epi i Blai, epidural, , ep, en Blai és un fill meu...epi-dural blai-toval...associacions, eternes i meravelloses associacions de mots que m'enjogassen i m'alimenten!).
menten!).