De quan l'alcalde era de carn i ossos

Un relat de: touchyourbottom
Si hi hagués estat, l'hauria fet canviar-se la cadira quan el corc l'assaltà despietadament. S'hauria menjat els invasors letals per a la fusta en sopa, cosa que hauria estat denunciada per l'ala eco d'Apèndix City,i haurien volgut operar-lo d'urgència per tal de salvar-los (i sense anestèsia). Problablement hauria estat perdonat pels espirituals sagitaris, signe zodiacal comú en el grup verd. Llevat qeu s'hi hagués esmunyit un escorpit, que mai mai mai no perdonaria. L'alcalde, en aquell cas, tindria por de ser desalcalditzat i quina mandra presentar-se de nou, mandritis del signe de la balança tot i que ben amanida amb una capacitat xerrameco-encantadora-convincent artística. Havia estat, aquella persona, de carn i ossos. Quan es tornà transparent, costava de trobar-lo. Com podien, doncs, els que li duien els documents que destruïa amb la suor de les aixelles, fluïd fortíssim (menjava massa carn de pobres innocentes morts i carregats d'una vida maltractada i farcida d'antibiòtics en nombre tres cops superior al permès). Si hagués estat de carn i ossos no l'haurien hagut de cercar amb microcàmeres al clavagueram entre els polls de les rates salamenyes. No haurien hagut d'aixecar polseguera a veure si hi era a sota, com la lluentor primigènia d'un moble envernissat esdevingut vetust tustaire: els engega, a còpia d'hòsties, un 'deixeu-me la superficialitat en pau'. La carn no es podrí. Havia rebentat amb el desig de la sopa de corc frustrada. Bocins d'ella corroïen, àcids, cervells desprotegits on s'havia aferrat succionadorament alguna cosa que no era. Els ossos, com bastonets de comanament, picaven contra el Gran Vern, l'arbre des del qual s'organtizava tot. Xisclaven micos i gavinots mesclats, l'himne audio-hipnotitzava una lluna vulgar, pintada -i quina putada- per un artista que, com?: era una xemeneia èbria.


Uf! Tot això ha somiat -i ja s'ha despertat, moll, ben moll, de pluja i de calor grassa, un drap de cuina amb un deix llardós que cap sabó -ni de marca blanca- aclareix com combatre. Un quadrat tèxtil estès a la serena que se'n fa creus que, sent de la condició que és, tingui accés a la bogeria de la ment hiperactiva -no sap que és onírica, en el seu cas- i exclama als apareguts que passen par allà d'unes i altres dimensions:

-No em podeu deixar en pau? No era jo!

Però la celístia esmalta la barana del balcó que malda per retenir eternitat i no entén de la momentaneïtat i s'atabala. Poesia? Al drapot gastat i amb algun forat li piquen les fibres, senyal de cucs gastrofilals.

Passa la bruixa de la barbeta-cactus i les pues poden desinflar segons què. Usa aquestes punxes per matar el cuc el cuc el cuc el cuc i no n'hi deixa cap ni cuc, cap ni un. Els anul·la. El drap de cuina es descuida de donar les gràcies ('no s'ha de donar res', lema que pervivia, escoltat d'algú molt gasiu que no es va poder estalviar el traspàs). Les pinces que el subjecten, gens fortes i fartes del pes fan el pas d'obrir-se, passen a ser lletres X. I el drap marxa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

205 Relats

86 Comentaris

44219 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).