De quan la menta piperita ens feia somriure

Un relat de: Mena Guiga
O estaven silents i cadascú marxava per la seva banda o estaven tensionals i els mots esdevenien o amb massa volum o feridors o ambdues coses alhora. De tant en tant i, curiosament, coincidint amb un dia sense escalfor solar -o molt dissimulada- l'escletxa creixia. I se li permetia, la volta enrere al què va ser havia quedat enrere.

La possibilitat de gosadia al canvi no s'esdevenia, l'avanç no tenia bones piles. Per més que se sabia -invasió d'articles informativo-autoajudaires i un pèl estressaires a la xarxa- que patien en l'anomenada 'zona de confort'. Cada persona és com és, hi ha un 'ser'-base que porta els altres. I el d'ella tenia presents aquestes paraules:

-Necessites algú que t'estiri, que et sàpiga portar.

Això li deia un bon amic, algú savi, que si ella tenia quaranta-cinc anys...alls! -reia, dient alls d'una cabesa!- ell en tenia seixanta-set (quantes cabeses!).

Tenia raó, l'home més gran. Perquè l'havia anat coneixent i perquè tenien una afinitat i per l'apreci amical. I ella li explicava com tenia tocats el tema parella i el tema laboral: pesaven massa.

-Necessites algú que t'estiri, que et sàpiga portar.

Ella, cada vegada que ho sentia, somreia trista, assentint, sabent-li greu, però, tenir aquell punt de fluixesa en la personalitat, punt que calia acceptar, entendre, i...lluitar-hi? Segons com.

El dia era pràcticament hivernal, la temperatura s'encomanava a l'ànima i amb el contrast la dona necessitava plorar.

Aleshores s'hauria menjat una figureta pastissera que era una gata de torró, xocolata i nata.
O hauria volgut prendre licor de menta, que escalfava i feia riure i llavors excitava, tot tan necessàriament lícit. I arran de tot plegat hauria volgut llegir una novel·la o veure un film amb aquest títol: "De quan la menta piperita ens feia somriure".

-No li donis idees!- exclamava una part del cervell.

Res a fer. Una altra part s'havia ja disparat i es creava la pel·lícula, massa realista:

"Quan la menta piperita ens feia somriure els temps eren menys complicats i molt era nou. Després va venir el desgast, erosió contínua en el cada dia... I la piperita? Piperita, piperita, quin riure aquest nom tontet!...es tornà 'perita', però encara aguantava.
Quan la menta 'perita' ens mantenia potser en posàvem a les amanides o a les faves o en alguna infusió estimulant o el seu oli acaronava els nostres cossos mentre era un regal per a la flaire. Aquell verd d'herba fresca es mantenia entre nosaltres...encara.
Quan la menta 'rita' no podia evitar un rostre que s'irrita i només ajudava fent de component del dentrifici per a refrescar la dentada, la cosa s'anava perdent.
Quan la menta 'ta' fou això: menta 'ta'... menta 'ta' menta 'ta'...es revitalitzava en inesperats hahahha...tot i que rialles d'un pòsit que es buidaria aviat.
La menta quedà sola, sense la piperita".


La dona sabia que els buits s'omplen. Sense cap herba boja i substitutòria. S'havien d'omplir des d'ella mateixa i, sí, ho volia, amb equilibri: amb algú que l'estirés i la sabés portar. Ben bé com deia l'home més gran, a qui tenia en molta estima.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434516 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com