De quan la Dolors portava braços de gitano de crema

Un relat de: Mena Guiga
De tant en tant, molt de tant en tant veig la Dolors, sempre amb la Mati.

M'aturo a saludar-la. Em poso al davant, que ella té els ulls qui sap on. Quan em veu, abans de no dir res, somriu. Li faig dos petons que rellisquen a les galtes massa amarades de crema protectora. La Dolors duu els cabells més clars, avui, i curts com habitua. Un tenyit recent, observo. Per Nadal -a la cantonada- cal fer un goig de Nadal. Em fa pensar en un Pinotxo adorable. Va abrigada, tot i que estem a onze graus positius-temperatura de canvi climàtic. Duu un anorac negre que fa sacsons, un mocador amb puntejat com el vestit d'una Manola i uns guants gris canós. Em diu -no m'és nou- 'Tens parella?' o 'Tens fills?' o 'Que maca que estàs!'. Li parlo dels meus fills, llurs edats i què estan estudiant. No triga en aparèixer la Mati, que estava comprant al supermercat petit i cèntric, d'una cadena coneguda que té un nom que més aviat sembla de profilàctics. La Mati mostra un somrís afable en un rostre de pell bruna un xic gravada amb els llavis pintats de fúcsia fosc i amb uns ulls grans i pestanyes enrimmelades.

Acostumo a fer com ella i repetir-me. Li conto, un cop més -li faig recordar- quan venia a casa a veure l'avi, cosí germà seu o un vincle similar. La Dolors assenteix i afegeix 'sí, sí'. Ens visitava i ens obsequiava amb un braç de gitano de crema ben ensucrat, de pastisseria bona. L'home no es cansava de mostrar-li la seva obra dels darrers mesos i, si no s'aturava, la d'abans i abans i abans. Obria armaris i els quadres que de forma hiperealista ensenyaven imatges de paisatges, animals o flors -dibuixats i pintats amb perfecció, seguint el model: fotografies precioses de calendaris d'una marca de melmelada o d'alguna entitat bancària- omplien la taula, fent pilons. Ella comentava, admirava, ell gaudia el moment. Cada setembre l'home exposava al Casal per al Jubilat, culminació de la feina de tot un any. L'alcalde tallava la cinta, la gent de poble passava i es feia creus d'aquelles meravelles que trascendien la mediocritat. Però la Dolors s'estimava més veure tot allò amb dedicació per a ella, d'aquella manera que va passar a ser costum. L'artista era tímid, un home poruc que havia passat la guerra i que havia perdut les dents a causa de la manca d'higiene i la piorrea obre la porta a dents postisses. Això em feia ràbia. Les maleïdes conflagracions i tants danys col·laterals, de tota envergadura. No havia gosat marxar a França, com un germà seu, i esdevenir més que un pagès encorbat contra el cel hores i hores, sense queixar-se, lluitant el cada dia. Parlaven del passat. Ell, potser dues dècades o més més gran que ella, explicava; la Dolors, escoltava. Com jo. Se sentia poc la tele, tot i que les parets no eren massa gruixudes. Els nens miraven el Super3 i feien mig veure que feien deures o jugaven i quan mengéssim el dolç vindrien. L'avi, ella no podia deixar de fer-li saber, havia estat desaprofitat, malaguanyat. Ell deixava córrer aquests mots, que treballar la terra havia estat dur, però alhora gratificant. I jo cada vegada afegia que podia haver-s'hi traslladat amb bicicleta, cosa que ell mai havia fet per no caure i no ho atribuïria al fet de ser d'octubre, com jo, la gent del signe de la indecisió i d'un voler fer goig que en el cas d'ell es traduïa en una llarga estona mudant-se cada diumenge abans d'anar al cementiri a dur el ram a la seva Filomena, com li havia promès que faria. I que va complir.


La Dolors passava la tarda a casa. Si era hivern, sortia que era fosc i ens havíem estat a la cuina, amb una estufa. Si feia bo, a la sala gran, aquella mal fotuda per un paleta a hores, amb uns aluminis als finestrals per on l'aire feia festa grossa. I si l'home tenia material per fer-li un pom, baixaven a l'hort-jardí i la Dolors marxava amb el regalet, contenta com una nena petita amb sabates noves.

Avui jo volia fer homenatge a la Dolors, ara que si fa no fa té l'edat que el seu cosí germà o no de primer o segon ordre tenia, que mai aclareixo el parentiu. La Dolors somriu amb dents falses, també. No obstant és el somriure interior que es compassa amb els ulls, insustituïble. Té un tirat amb el de l'avi que, quan feia poc que havia mort, algú em va aturar pel carrer i em va donar el condol. I va dir-me que en recordava el somriure amorós, aquella persona que només era un conegut. Vaig sentir un benestar com qui comparteix un tresor molt valuós.

Avui jo vull fer homenatge a la Dolors i, vés per on, l'avi, fent cara de follet trapella, em xiuxiueja que no l'aparqui, que tinc tanta cosa d'ell a escriure, encara, que li queda una arrel al planeta i ell ha de volar. Jo no el deixo: és l'àngel protector dels meus fills, li ho vaig demanar. Aleshores, em fa l'efecte que em li dec alguna cosa a canvi: contar allò del malson dels homes de ferro que venien; allò de l'aigua de les basses plenes de serps; allò del tall de digestió per prendre cafè fred estant suat; allò de la refugiada de Pamplona; el mestre d'escola que feia servir les teves làmines per a ensenyar i la seva insistència: 'En Lluís val';... Avi, t'estimo, no sé si podré amb tanta cosa. Em cal paciència, disciplina i ordre. No pots fer venir algun ser enfortidor que m'hi ajudi? Saps que puc petar boja, amb un llibre en projecte sobre una dona amb esquizofrènia, un altre d'una dona aventurera molt especial, un altre sobre els hotels on vaig estar a la recepció...i que tot ho haig de novel·lar, que sinó això és un 'destape' exagerat i cal presevar la intimitat, eh, Senyor Avi? Tanco els ulls i puc, encara, calcular el volum del seu cos i abraçar-lo, acaronar-li els cabells blanc-grogosos i tan fins, observar la lluentor de la cara colrada i les taques de l'edat, les entrades al front, les orelles de pàmpol quasi budista. Avi!

De la Dolors podré dir que en conservo el somrís. La Dolors, que ara que està al tram final, quan la veig no veig res més i haig d'apropar-m'hi. La Mati, si no és comprant, espera. La Mati no té pressa: quan toqui tornarà a Hondures amb els seus pares i la seva filleta. Intercanviem unes frases cordials amb ella, també...i penso que...sí, sortosament hi ha molts somriures que quallen i l'afegeixo a la llista.

M'acomiado fent-los petons. Jo marxo, amb la bicicleta. I elles una caminant i l'altra asseguda a la cadira de rodes.








Comentaris

  • que tendre[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 31-12-2015 | Valoració: 10

    Es un relat entranyable, jo tinc records semblants de la meva família. Que be
    escrius Mena, en voldria saber com tu
    Un peto
    Montse

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434389 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com