De quan érem tu i jo

Un relat de: Tanganika
Sonava 'Yellow river', va voler mirar cap a la placeta.

Va acabar la cançó quan obria la finestra. Un vent peculiar separà la cortina groc llimona per la clenxa i va fer anar cada ala amunt, recordant un ocell. Una au àcida i panacea, com aquella fruita, pensà. I aromàtica. Visualitzà una llimona amb un mugró a cada extrem. Rigué de com feia relacions, el seu cervell.

La tela de la cortina quedà enganxada al sostre, com si fos envescat. S'hi estaria per fer de llençol de les aranyes, tal volta. Bé que els convenia, exhaustes de trenar tristeses. Les recollien en la subtilesa que les feia planar com partícules de pols (encara que fossin de pols oposats posats de qualsevol manera), esdevenien preses sense presses. Les aranyes s'hi abraonaven, s'hi aferraven de cop (un instant precís submís a la cacera), les absorbien i succionaven, les païen amb certa dificultat. I sort de l'ajuda d'un impropi i especial i mai estudiat sistema digestiu que ho feia possible. Les trenaires transformaven allò arreplegat en fils de colors, tres (curiosament els mateixos que els de les gates calicó, sers portadors de pau: blanc, negre i terra clara). No teixien: trenaven. Trens anaven, trens venien, a la cambra del costat, on uns nens bessons veïns jugaven sobre vies i sense fer via. Les penes, així, s'anaven diluint fins a esfumar-se. Aquell vent hi col·laborava. S'enduia les trenetes netes netes netes en estols a un món apart.

La dona va centrar l'esguard en una capçada salvatge i despentinada d'arbre de procedència d'un altre continent, ple de contingut per a ella. Una acàcia. Finals de juny, com anualment, floridíssima, en morir primavera i néixer estiu. Quan fos de nit, en una hora en què cap ment l'observés (ni la seva, ho intentaria) baixaria a abraçar-la, a conversar-hi, com feia uns anys. Un reencontre i una purificació. Una aliança entre el gran vegetal esclantant de to safrà i ella. Un acaronar la cicatriu i el dolor que desprengués transmutar-lo en dolç record, en filaments lluminosos com l'or de l'ànima, on perviurien rutilants i brasa, fins un altre finals de juny.

El cel es mostrà amb la lluna ben esfèrica i l'estelam titil·lant. Cada estrella, amb esclats preciosos, esquitxava una flor de l'arbre i s'hi fusionava. La dona donava la mà a una nena i a una àvia, les tres amb trenes. Tres amb trenes. Tres trens. Somreien. L'àvia i la nena es van apartar, per seure un un banc. La dona és situà sota l'acàcia, mirà amunt, al tresor i a la màgia. El brancatge es bressolava amb aquell vent, novament. Les trenetes de les aranyes feinejadores que llavors reposaven tapadetes amb el llençol-cortina semblaven capolls de cucs de seda o panotxetes de blat de moro. El tronc de l'arbre es tornà vellós (com un vell ós de peluix que havia gastat) i esponjós.

-Ara.

Inhalà la suma d'elements, combinació necessària.

-De quan érem tu i jo.

Plorà rient, catàrsi. Les llàgrimes van nodrir la terra, es van mesclar amb la catifa de flors caigudes, es va fer una pasta. La dona en recollí, amb els palmells de les mans va amassar una boleta, un món. Se la va menjar.

-De quan érem tu i jo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

216 Relats

219 Comentaris

132051 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Al terrat de la meva infantesa amb el llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats' (Nova Casa Editorial, abril 2015).