De pedres i filosofies

Fa més llunes que fulles té un arbre a la primavera, el bruixot de la tribu va fer dejú i meditació, per tal de purificar el seu esperit abans de pujar a la Muntanya Sagrada.
Otumu no era un bruixot dolent, venia d'una família amb grans poders: el seu avi havia aturat la Segona Inundació, i el seu pare va atraure el gran ramat a l'època de fam que va seguir a la Tercera Sequera. Els guariments no se li donaven malament, però llençant mal d'ull era terriblement inútil.
Quan els animals per la cacera es van fer més llestos i esquivaven els paranys de la tribu, un guerrer va portar la solució. A un llogarret llunyà agafaven les peces amb una arma anomenada llança. El problema residia en trobar el ferro per fer les puntes, ja que el que abunda per la nostra zona és el plom, metall tou que tan sols aconseguia fer blaus a les possibles preses. Així doncs, Otumu decidí anar a la Muntanya Sagrada per trobar la saviesa del Esperit dels Grans.
Va baixar uns dies després, amb els cabells blancs com el cim del Kilimajaro, i una pedra on havia acumulat tots els seus coneixements.
Es va celebrar una gran festa, amb tambors i tortes de blat. Després de convocar la màgia dels Deus i la Muntanya, Otumu va tocar un munt de plom amb la pedra i ... es va transformar en un metall groc.
- Ets un fracàs!. Aquest metall, or, és tou com el plom, i no serveix per les llances - va dir el cap de la tribu.
I si el gran bruixot va salvar la vida, va ser perquè a la dona del cap li va agradar l'or per fer-se ornaments. Però va ser condemnat a desterro perpetu.
Es va anar quan el sol començava a sortir per l'horitzó, amb la seva pedra inútil, per no tornar mai més. I això està bé, perquè si hi ha alguna cosa que la nostra tribu no ha de tolerar, és la incompetència.