“De pas, al món, hi fem alguna cosa?”

Un relat de: Barbagelata
Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d'accés al ple domini de la terra (Salvador Espriu, Inici de càntic en el temple, fragment).
En la cartelleria de l’època de la Guerra civil espanyola, sobresurt un cartell amb un combatent republicà ferit que, amb un dit assenyalador i inequívocament pertorbador, fa, reclamant alguna cosa més que la complicitat passiva de l’observador: “I tu? Què has fet per la victòria?”
El títol de l’article d’avui, en canvi, no és una cita tan cèlebre com la d’aquella “Consigna nº 1” signada per UGT i un primerenc PSU l’any 1936, perquè l’autor al qual l’he manllevat, històric tanmateix, no fou cap personatge, sinó una persona més aviat corrent i, durant un temps de la seva vida, sembla que normal, malgrat l'estranya pregunta que es feia tot sovint.
Segons Carles Fages de Climent (1902-1968) en la seva Balada del sabater d'Ordis (1954), acostumava a dir-la, i amb reiteració, Anton Esglésies, o Iglesias, sabater pegot d’Ordis, en la primera etapa de la seva vida adulta, quan, acompanyat de la muller i un fill, prosperava amb un incipient negoci propi: "De pas, al món, hi fem alguna cosa?"
Aquesta fou la gran pregunta que es formulà de manera persistent, any rere any, fins que conegué l’adversitat: escassetat de la feina, mort violenta i accidental del fill, abandó de la dona, entre d’altres infortunis, perquè les desgràcies, ja se sap, no vénen mai soles, i abans -hom el dóna per mort l’any 1943- encara menys. En aquest estat de misèria, quan l’oblit li empetití i emboirà prou la vida que havia portat i s’oblidà del passat i quedà sense records, regirà la seva vida com un mitjó: abandonà l’ofici, la casa i el poble de tota la vida, i es convertí en un rodamón donat a les evasions, als vicis i a la vida lliure i regalada, i que pretengué la "bogeria" de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu on el portaven els seus passos.
Malgrat els escarnis dels quals fou víctima, sempre he pensat que aquest propòsit, d'altra banda ben altruista i gens egoista, i que li ocupà el final de la seva vida, de voler domesticar la tramuntana amb una canya en benefici de tothom, fou la seva gran resposta a la interessant pregunta que s’havia fet sempre anteriorment. I davant les respostes més o menys obstinades i egoistes de determinades personalitats d’avui dia en el seu pas per aquest món, qui podria dubtar que aquell determini de voler portar la tramuntana a raons, i en benefici de la humanitat, amb una simple canya del Manol, no era una gesta prou lloable? Si més no, en aquell estadi de la seva personalitat, era ben bé a mida de la ment de qui l’executava.
Avui, en canvi, en què tantes dades -naturals, però de causa humana, i socials- semblen confirmar la fi del darrer estadi d’evolució de la humanitat de Lewis H. Morgan -salvatgisme, barbàrie, civilització-, i de manera ben diferent de com l’havíem pensat, és a dir, ben al contrari, doncs, d’una sageta que avança per superació i progrés cap a fites i estadis sempre humanament i humanísticament superiors als recents, la tramuntana, com qualsevol altre vent, ja no hauria de motivar ningú a agafar cap canya per menar-la i fer-la xiular ordenadament: són -i seran- tantes, i tant greus, les mancances que reclamaran solucions i respostes col•lectives, que hauríem de dubtar de la proliferació, en la política, de quixots individuals semblants a l’ataconador empordanès.
Encara que pertanyi al regne de les ciències pouar, des de les realitats natural i social que hom analitza, tot de constatacions empíriques per avançar, és cert que les determinacions d’influir positivament i activament en aquestes realitats pertoquen força més a l’ètica i encara més a la política. Tanmateix, si des de la política hom cau en l’error de convertir els aclaparaments i les amargors que ens aporta l’ètica a partir de la interpretació d’aquelles evidències empíriques de les ciències, en axiomes apologètics (Max Horkheimer), ni que es tracti de principis estables i universals com el del pes dels interessos materials en el condicionament de les necessitats i, doncs, de la llibertat, o la influència de les idees de la classe dominant en les idees dominants d’una època o la importància de la lluita de classes com a motor de la història -com si no hi hagués, respectivament, necessitats prou importants diferents a la fam, o pensament també autònom en les classes populars o lluites de grups nacionals-, ens trobarem amb una quixotada semblant a la del sabater amb la tramuntana, perquè l’absolutització dels principis acaba excloent sempre les persones i, doncs, la possibilitat de canvi i la història.
Ans al contrari, precisament perquè l’esperança ja fa temps que no passa per l’atreviment amb què hom la formula com un receptari clos ni per la insensatesa amb què hom la bescanta com un conte infantil, sinó per la fermesa amb què hom estintola els seus peus en la realitat, faríem bé de recordar que aquell sabater enfollit que s’acompanyava del pes mort d’una canya seca que mai serví per dirigir els vents, ens interrogava no tant per obtenir cap victòria real i tangible en una contesa concreta, sinó per mantenir viu el fons d’humanitat que ens singularitza d’entre totes les espècies vivents. I en aquests moments en què trontollen tant els fonaments de la justícia social com els de la llibertat col•lectiva i, àdhuc, els de la vida mateixa sobre el planeta, i en què els àmbits del compromís i de la lluita són tan diversos, s’escau, com mai: I jo, de pas, al món, hi faig alguna cosa?

Comentaris

  • Estil peridístic[Ofensiu]
    iong txon | 05-10-2014

    Em recorda els articles d'opinió o editorials del diari. Sobre la pregunta del milió, per mi la resposta és senzilla i complexa alhora –complexa a l'hora de posar-la en pràctica –la cosa que hem de fer-hi, al món, és preparar el nostre esperit per a l'altre món, desenvolupant el nostre cor, superant la nostra tendència centrípeta i projectant-nos cap enfora, anar tombant barreres i eixamplant els límits del nostre cor, aprendre a viure per als altres vivint per la causa més gran. En breu, aprendre a estimar.