De nou

De nou
ens trobem
de nou
fuges
hola, amiga soledat,
hola, amiga foscor,
velles companyes de viatge,
de nou m'emparo al vostre redós.

De nou tremolen les llums de la ciutat
l'asfalt adquireix un to obscur irreal
que llepa les sabates quan per sobre hi camino
com si volgués xuclar-me
anular la meva essència
i deixar-me presoner de mi mateix.

T'esperaré amb els peus clavats
al terra d'una andana infinita
on tots els trens passen
i les vies em criden.

T'esperaré on els nostres somnis
tenen poder per fer-se realitat,
on res mes importa que les paraules que em deies
quan ens buscavem, sota els llençols
i les mans se'ns escapaven, lliures.

T'esperaré on totes les prioritats canvien
on res més importa excepte els nostres ulls
t'esperaré desesperadament anhelant
t'esperaré com sempre,
amb un somriure de vida als llavis
que resisteix malgrat el besi la mort.

T'esperaré mentre visqui
i viuré mentre t'espero.
T'esperaré mentre pugui
i quan no pugui moriré en tu.

De nou compondré versos fets a trossos
recollint bocins de tu per no oblidar els teus llavis,
ajuntant bocins d'amor per no oblidar-me,
per seguir sabent qui soc i en què crec,
per més que em trenquis els somnis
lluitaré contra tu per estimar-te,
travessaré aquest desert de nou
i et retrobaré a l'altre cantó.

Per més que fugis saps
que allò que és nostre ho serà sempre,
i que hi ha un bocí de mi
encadenat a tu.

Espero que n'hi hagi prou.